David Ruano: "Un divo del teatre pot ser estúpid però ha pencat molt"



Font: Laura Serra (www.ara.cat)
Els grans teatres catalans i madrilenys, les millors companyies i les grans productores sempre encarreguen les fotografies d'escena a David Ruano (Girona, 1976). Els cartells del Nacional, del Romea o de les T de Teatre són seus, per exemple. És un home d'acció, treballador, apassionat. Als 15 anys ja es dedicava a la il·lustració. Als vint-i-pocs, la revista Escena li va demanar que fes fotos de Fira Tàrrega, i des de llavors no ha deixat la càmera. Té un arxiu espectacular.
Dius que has fet mil espectacles en deu anys?!
El ritme és brutal. Fotografiem entre 80 i 90 espectacles a l'any.
Ja hi ha tanta producció teatral?
Treballem entre Barcelona i Madrid, sobretot. I en alguna producció de fora.
Sou l'únic estudi especialitzat en fotografia d'escena. Els vostres cartells de teatre han sigut una petita revolució.
Suposo que sí, però ha sigut molt inconscient. Potser pel fet de venir de belles arts, em va venir de gust compondre, pensar la imatge més enllà de fer fotos d'assajos, sobretot des que vaig començar a treballar amb en Paco Amate. Ara tots els cartells de teatre estan una mica pensats, per senzills que siguin. Quan vam començar podies veure autèntiques solucions, no eren ni propostes.
Com heu aconseguit ser un referent?
Al client l'hi posem fàcil: hi posem moltes ganes. Fem nostres els projectes, pugem al vaixell, ens en sentim part. Ens entreguem molt. Tenim ànsia per treballar.
Com és una sessió?
La gent es pensa que està tot molt pensat, i és infinitament més espontani del que sembla. No hi ha ni tant attrezzo ni tant Photoshop. Hi ha una estètica nostra.
Quantes hores pot durar una sessió?
Al teatre no donen gaire importància a la imatge, i hem de fer amb tres horetes. En la música, com que sol ser el projecte vital d'una persona, hi dediquen el dia sencer. El teatre s'ha tornat més higiènic, tot s'ha seccionat, un actor fa moltes produccions a l'any, i la imatge és una factura més que han de pagar. Ara, entre que no hi ha tants recursos i amb la fama que tenim que l'armem molt, hi ha més reticències. Les dones de fer feines del TNC no ens volen ni veure! Normalment el productor ens frena.
Què necessiteu? Més temps i diners?
No. Volem il·lusió. Ara és mala època per a la bogeria, la creativitat i el risc. Tot s'ha d'assegurar i justificar, tot ha d'estar explicat, i així no es pot sorprendre.
Llegeixes molt teatre per fer les fotos?
No. És impossible. Fa poc hem hagut d'arreglar les càmeres i hem descobert que, en menys de dos anys, hem disparat 250.000 vegades amb cada una. Són 500.000 clics. Si tiréssim de dilluns a divendres, surt a mil fotos al dia. Imagina't! Nosaltres tenim un animal darrere nostre que és la realitat. Treballem molt, molt, molt. I podem imaginar grans històries, però la realitat s'imposa.
Què t'inspira per plantejar les sessions?
A l'estudi hi ha més llibres de pintura que de fotografia, perquè la foto s'entén tradicionalment com un testimoni de la realitat i, en canvi, la pintura té la llibertat de no estar lligada al fet documental, no té temps. Nosaltres, en un cartell, creem una història i li traiem el temps, l'espai i el lloc, com si fos una pintura.
Després hi ha moltes hores de retocs?
No. El secret és que elaborem molt la foto original. Si cal, lloguem un vaixell per fotografiar Barcelona al capvespre, com vam fer amb la publicitat dels Mundials de natació del 2013. És molt difícil donar segell a una foto amb Photoshop.
S'ha abusat del Photoshop?
No crec que sigui una qüestió ètica o moral. Faig servir el Photoshop fins que crec que em deixa d'ajudar i em perjudica. Sí que em sembla que se n'ha abusat, però no hi estic en contra. El Photoshop no crea una bona foto, com a màxim la poleix. I cada vegada es fa servir menys.
Treballes amb grans artistes. Hi ha divos i dives teatrals o és un mite?
Al teatre, a diferència del cinema i la moda, l'actor conegut per collons és un currante. La sort de treballar amb divos del teatre és que no hi ha trampa: pots ser més o menys estúpid, però has d'haver pencat molt. I un pencaire sap moltes coses. Al teatre, un divo no té menys de 50 anys, o sigui que en porta 30 treballant. Segur que s'ha fotut hòsties. Jo, els caràcters especials els agraeixo. Una Lizaran, un Mario Gas, un Pasqual, és una generació que té caràcter i l'ensenya. Crec que això s'ha de protegir.

1 comentario:

  1. Interessant. El photoshop és útil i no va contra la realitat quan es fa servir només per aclarir el que ja hi ha a la imatge, quan no s'hi afegeix res. Fet i fet, els nostres ulls tampoc no copsen la realitat objectiva (si és que la realitat objectiva té forma); el nostre cervell se'n fa un model similar a com ho fa un ordinador; no tots veiem igual les coses. El photoshop serien uns altres ulls i un altre cervell, que pot augmentar la saturació i el contrast, si convé, sense alterar la realitat.

    ResponderEliminar