“L'error és necessari i inevitable en el teatre”



És un autor que mou petites masses. Que ha escrit una pàgina indispensable per a la dramatúrgia catalana però que és desconegut pel gran públic. De València es va traslladar a Barcelona, on va impulsar el Teatro Fronterizo, posteriorment la Sala Beckett. Ara, el seu mestratge i la seva inquietud el porten a viatjar per l'Amèrica Llatina convidant els autors a ser curiosos, a experimentar noves maneres de dialogar entre els personatges amb rèpliques aparentment inconnexes. Entre el públic. Entre la literatura i l'escena. Els seus projectes són inacabables. Després d'un parèntesi torna als escenaris de Barcelona. Des d'avui i fins al 15 presenta Cronopios rotos a partir de dos contes de Cortázar a la Sala Beckett. L'Almeria Teatre també manté l'Ay, Carmela. L'èxit ha convidat a prorrogar-lo. De fet, això endarrereix la següent estrena també del mateix autor a aquella sala: El retablo de El Dorado. Per últim, l'Atrium de l'Eixample acull, des de final de mes, una versió de Les tres germanes (variacions sobre Txèkhov).
Els seus retorns sempre es mouen per les sales alternatives. Per què?
És una pregunta per a la qual no tinc cap resposta. Sí que constato que no interessa ni al Teatre Nacional, ni al Teatre Lliure, ni tampoc al Teatre Romea. Em representen més a l'Amèrica Llatina, tot i que també és cert que és un territori més ampli.
Anem a pams. Quin interès tenia rellegir el clàssic de Txèkhov?
Per mi Les tres germanes és l'obra de Txèkhov on més es pronuncia la solitud. Viuen entre la nostàlgia del Moscou del passat i l'esperança del futur d'aquell Moscou. No són capaces de viure el present. Aquest és un fet comú, avui. El seu present és mediocre, insatisfactori. En els seus diàlegs, a més, no es responen, són paraules llançades al buit. He volgut que l'obra es representi amb només les tres protagonistes. La idea va interessar a Raimon Molins i vaig decidir acabar els quatre actes. Sempre m'ha agradat trobar la frontera entre la dramaticitat i la narrativitat, arribar a l'híbrid de la narratúrgia. Elles mateixes narren què passa. El repte del director és decidir què fan elles mentre narren.
I la dramatúrgia a partir dels contes de Cortázar?
Em va semblar interessant lligar dos contes molt diferents però que parlen de dos personatges vençuts, derrotats: el boxejador Justo Suárez (va ser un fenomen a l'Argentina però va morir en l'oblit, tuberculós) i una noia maltractada per la dictadura militar, que la deté per fer grafits al carrer que no són ni polítics. M'interessa presentar-los paral·lelament. Que el públic atengui els dos fronts a la vegada. Avui convivim en dos centres d'atenció alhora. Per això hi ha més obres més fragmentàries, caòtiques. Jo ho volia presentar però de manera més senzilla. Haig de dir que veig que ha reeixit les últimes funcions de Colòmbia. Fins llavors, tenia dubtes que funcionés.
La investigació sempre és el seu reclam. És allò de buscar i trobar. De sorprendre's mentre acaba el text. Què busca en aquesta recerca, l'èxit o el fracàs?
Necessito l'error. La creació exigeix risc. Construir a partir del que ja se sap que funciona és cuina. L'error és inevitable en el teatre.
Cronopios rotos, com Ay, Carmela, transmet un missatge contundent.
D'Ay, Carmela sempre he dit que és un espectacle que es fa molt perquè és molt barat. Inicialment sí que volia transmetre un missatge clar. Ara vull confiar més en l'atzar.
Va ser dels primers a parlar de memòria històrica, avui tan habitual.
Sí, però sembla que encara caldrà continuar insistint...
També és membre de la Fundació Sala Beckett. És tan bo el planter d'aquests anys català?
Avui la Sala Beckett i el seu Obrador és una xarxa. Hi ha complicitats internacionals. Són un punt de referència europeu. Avui encara falta projecció en la dramatúrgia catalana. L'autoria i també la direcció (tot i que no sigui tota del meu gust) omplen la cartellera de Madrid. És evident. El cas de la dramatúrgia a Catalunya és insòlit, no sé si hi ha un altre país que tingui tanta força. Potser el Quebec...
I a l'Amèrica Llatina?
Gràcies als viatges, descobreixo que hi ha teatre a Colòmbia, el Brasil, Xile, el Perú... Vull impulsar el centenari de Nelson Rodríguez, un autor brasiler controvertit que no s'ha representat mai a l'Estat espanyol ni a Catalunya. Som ignorants. Avui encara no sabem res de la potència dramatúrgica d'aquells països.
Font: www.elpuntavui.cat

No hay comentarios:

Publicar un comentario