"Sóc ciutadà abans que actor i em rebel·lo"


Ha tornat al teatre després de cinc anys per una agenda enfocada durant aquest temps a la tele i el cine. Ho ha fet amb la seva companyia de tota la vida, de la qual és fundador. Guillermo, Willy, Toledo presenta Penumbra, un text de Juan Mayorga i Juan Cavestany, des d'avui fins diumenge al Lliure de Montjuïc amb el grup Animalario. Parla ben clar, com sempre. Contra vent i marea.


Cinc anys sense trepitjar un escenari. Molt de temps, ¿oi?
Ho trobava a faltar. El meu creixement com a actor s'ha produït sobretot a la companyia. Som tots molt bons amics. Trobava a faltar treballar i estar al costat seu: fer gires, emborratxar-me i riure amb ells.
¿No li feia enveja haver-se perdut un muntatge tan exitós com va ser, per exemple, Urtain?
Sí, molta i no precisament sana. M'hauria encantat ser-hi. Tot i que fa uns dos mesos em vaig treure l'espina. Vam participar en un festival internacional a Taiwan on no va poder ser Raúl Arévalo i així vaig fer el seu paper en cinc funcions d'Urtain.
¿Com sorgeix Penumbra?
Vam partir de la idea de plantejar-nos el dolor que causa el capitalisme en l'individu. Vam fer un parell de tallers per investigar amb la premissa de què és el que més mal et fa. El tema va derivar cap al dolor personal vinculat a pors particulars, al subconscient, als somnis, els malsons... Encara que el dolor personal és inseparable del que provoca el capitalisme.
Però no és una peça política...
No en el sentit ideològic de la paraula.
Sí que suposa una ruptura respecte d'Urtain i Tito Andrónico, les dues anteriors d'Animalario.
Potser és la que té menys sentit de l'espectacle de totes les que hem fet. Però Urtain era una reflexió sobre la violència, un tema recurrent de les nostres obres. Penumbra és més petita: quatre intèrprets, espai íntim, escenes familiars...
¿Qui forma aquesta família?
Hi ha el pare (Alberto San Juan), la mare (Nathalie Poza), l'àvia de la qual només se sent la veu (en off de Gloria Muñoz) i el fill, un nino manipulat per Luis [Bermejo].
¿I el seu personatge?
-És Penumbra, que està vinculat a tots els altres. Tant és la veu de la consciència com, en un altre moment, un mestre incapaç d'ensenyar res al nen. O fins i tot recull la carnalització dels desitjos de la mare.
¿No es van plantejar treballar amb un nen actor en lloc del nino?
Va ser una idea d'Andrés (Lima, el director) i a tota la companyia ens va encantar. Sempre resulta més complicat treballar amb un nen.
Al gener van estrenar a Madrid i ara arriben de gira a Barcelona. ¿Quants bolos han fet en aquests temps tan delicats?
N'hem fet uns 20. I notem la crisi, és clar. Amb Alejandro y Ana en vam fer gairebé 500.
Són uns temps dolents per a gairebé tot.
Dolents i gens esperançadors. Vivim de les gires, que van als teatres públics i amb les retallades i els que ara vindran la cultura i el teatre, en concret, seran els que més patiran. Si una companyia com Animalario està així no vull ni pensar com ho deu passar una altra gent.
Segueixen havent-hi moltes raons per a la rebel·lia, com deia el llibre que va presentar aquesta tardor.
He escrit un llibre de 140 pàgines, però podríem haver fet una enciclopèdia. Hi ha vuit mil raons. No comptem per a la majoria de polítics. No vivim en una democràcia, ni de bon tros.
Aquest activisme li ha costat moltes crítiques. ¿Se sent un tipus estrany en el món de l'espectacle?
Seguiré aquí, però aquesta actitud passa en qualsevol àmbit. En una fàbrica, per exemple. Jo no em sento desplaçat. Sóc ciutadà abans que actor, i per això em rebel·lo. No em quedo a casa assegut mirant com passen les coses. Igual que fan els meus amics íntims, actors amb qui comparteixo la meva vida, o bé uns altres ciutadans.
En el seu cas manté aquesta actitud des d'una posició privilegiada com és la d'un actor conegut.
Em semblaria molt més estrany callar i ignorar davant de segons quines coses amb tota la fortuna que he tingut en la meva vida professional i personal. No sóc inconscient al patiment dels altres ni al meu propi. Em dol la guerra, la injustícia, la violència, la barra i el desvergonyiment de molts que es fan dir demòcrates. I davant d'això em rebel·lo.
Font: José Carlos Sorribes (www.elperiodico.cat)

No hay comentarios:

Publicar un comentario