La vida és un somni

Quan Calixto Bieito ens va dir dimecres a la tarda que el seu El gran teatro del mundo seguiria la línia de Grotowski, l'autor experimental polonès per antonomàsia, no ens el vam creure. Ell ja arrisca, experimenta, però tant, fins al límit? Doncs després de veure-la aquesta nit passada, al Theater Freiburg, podem dir que si a Desaparecer, l'última peça de Bieito que hem vist a Barcelona, el director fugia, aquí deixa una empremta inesborrable gràcies a tres cantants i set actors que es deixen la pell en escena i que ens transmeten una veritat insòlita, fins al punt de colpir el més profund de la nostra ànima vagabunda. Gran encert, doncs, donar el tret de sortida al Barcelona Internacional Teatre (BIT) amb un muntatge que no sabem si meravellarà, tot i que sí que colpirà aquell públic delerós d'experiències en directe, que busca emocions i art, no només pur entreteniment. Aquí no riu ningú.

Ja des de la primera escena, quan el contratenor català Xavier Sabata es planta al bell mig de la platea com l'Autor per introduir-nos en el món fosc i metafòric de Calderón de la Barca, podem intuir que viurem prop de dues hores en tensió. I quan decideix pujar a un escenari dominat per una estesa de tubs d'orgue, saltant-hi per sobre, posant la vida en perill, comprenem que tothom que aparegui damunt l'escenari es jugarà alguna cosa més que una nit, que tot plegat serà alguna cosa més que la "festa" anunciada per l'Autor. Si a sobre el paper del Món el representa una Leandra Overmann en estat de gràcia vocal, tota de negre, amb una creu al pit, com si fos la mare de la humanitat, començarem a tremolar, i voldrem no ser cap dels Mortals que en pocs minuts sortiran d'una placenta inflable. La mezzo Overmann els ruixa amb aigua -gelada- i són ells els que tremolen. Acaben de ser creats i no saben el que els espera. No, no serà cap festa.

El que té d'especial aquesta versió d'El gran teatro del mundo són tots i cadascun dels intèrprets. No importa que els cantants cantin en castellà i els actors parlin en alemany. L'obra de Calderón és poesia. No hi ha trama. Només inflexions sintàctiques, frases lapidàries sobre el nostre destí. No cal entendre què es diu en escena. Els intèrprets parlen millor amb cada múscul expressiu i els moviments dictats per Bieito.

De rerefons, tenim la música de Santos. Amb dos harmòniums i un percussionista, et trasbalsa. La seva connexió amb Ligeti floreix en l'última escena, on l'harmònium embolcalla un quadre brutal. Quan els Mortals han mort, tots ben disposats en bosses de plàstic blanques, i la Llei de Gràcia -una esplèndida Jana Havranová- els mou, el Món es menja un mirall i sagna per la boca. La mare que ha vist morir els seus fills, una Mare Coratge que no ha pogut salvar ni al rei, ni a la religió, ni al ric, ni a la bellesa, ni a la discreció, ni al llaurador, ni al pobre... ni a ningú. "Mis niños", ha xiuxiuejat abans. El Món ens diu que la vida és un somni i que tots podem fer el que vulguem, però que tots acabarem destrossats sota la piconadora del temps, sense un reflex possible.

Bieto ens mostra un compendi de la seva obra, del millor que ha fet des de La vida es sueño, en què la imatge del mirall també hi era. Tenim també el missatge directe i brutal de Voices, i la devastació moral del Brand d'Ibsen i un experiment escènic que aquest cop li surt bé, a diferència del Don Carlos de Schiller. El risc del Tirant lo Blanc o Macbeth. I la potent direcció d'actors delRei Lear. Com diu el Món: ¡Corta fue la comedia! Pero ¿cuándo / no lo fue la comedia desta vida, / y más para el que está considerando / que toda es una entrada, una salida?" Bravo.

Font: Andreu Gomilla  (www.ara.cat)