“Jugo entre la intimitat i l'espectacularitat”

James Thiérrée és l'únic títol d'artista internacional al TNC d'enguany (en espera del Grec). Raoul és una joia que ve avalada per La veillée des Abyssesque va entusiasmar tothom el 2007.

No és circ ni màgia ni teatre ni cine. Com es defineix?

En comptes del “ni” jo opto per posar-hi “i”. El conjunt forma un tot. La suma de tot és la meva identitat. El que hauria pogut ser un punt feble, aquest eclecticisme, l'he convertit en el meu punt fort.

Utilitza alguns elements (la dramatúrgia del teatre, per exemple) per confeccionar els seus muntatges?

El que pretenc és que l'espectador no ho raoni. Els presentem un Objecte No Identificat Teatral. Raoulno parla. Està sol. Amb qui podria parlar és amb les úniques aparicions que té, unes criatures no humanes. Sí que volia posar-li un nom per convertir-lo en una persona concreta. No volia que fos un heroi ni un monstre. Aquest plantejament genèric m'aporta el pretext.

A La Veillée des Abysses (TNC, 2007) mostrava un gran engranatge escènic. Per què presenta ara una peça tan petita com Raoul?

Per mi és un repte. Que un sol actor es presenti davant de 600 o 700 persones ja em sembla molt emocionant. Però no volia fer un solo demostratiu del ventall de capacitats artístiques d'un actor. Volia que fos molt teatral. Amb Raoul m'adono que en els moments de calma [que necessito per descansar físicament durant els 100 minuts que dura l'espectacle] comparteixo aquesta intimitat amb cadascú. Veig que, cada cop el públic és més capaç de triar el primer pla a l'escenari.

Però en un espectacle d'un sol actor el pla només és un, oi?

L'espectacle no és íntim. Es juga amb un decorat espectacular. Cal un gran esforç perquè l'espectador acabi acceptant el primer pla de l'actor perquè hi ha molts reclams diferents i continus en l'espectacle. Haig de trobar el contraritme dels elements efectistes. Alhora m'agrada satisfer la impaciència del públic de gaudir d'imatges espectaculars. És com una esquizofrènia perquè també vull servir i emocionar amb les petites coses. Jugo entre la intimitat i l'espectacularitat.

On canvia el rol discursiu, d'un espectacle a l'altre?

A La Veillée... hi havia una lògica de grup. L'acció avançava a partir de la construcció i la deconstrucció. A Raoul, pretenc que la gent s'enganxi a les meves espatlles i vagi seguint el relleu del paisatge interior amb el mateix personatge. He evolucionat molt el meu llenguatge. Tot i que m'atrapen els grans efectes, també m'aturo en l'emoció de les petites coses. El públic s'emociona perquè és comú a la condició humana, els és proper.

Raoul és un home sol que pren consciència del que és per oposició a les aparicions de criatures animals. Com arriba al seu espai tancat. I els pares?

Es tracta de plantejar una situació fonamental, quasi mítica d'un home sol i tancat que s'acabarà alliberant. No existeixen paraules que precisin més, i ja m'està bé. Es tracta que el públic estigui disposat a construir aquesta part de la història junts. Vol ser una festa del teatre. He volgut retre homenatge a les meves arrels amb una peça que té tots els elements.

Amb què es queda: amb el teatre o amb el cinema?

Canvio, un altre cop, “o” per “i”. Ara estic immers en el nou muntatge i me l'imagino com una gran pel·lícula, escena per escena. El teatre és la meva vida.

L'escenari té la respiració del públic. El cinema és més fred...

Aquest és un debat en què a mi no em toca entrar-hi. Sí que veig que el cinema m'influeix molt i me'n nodreixo. És un pou del qual extrec com fer els talls d'escena, o els fosos. Treballar d'actor de cinema m'ha ajudat a construir el meu personatge, a fer-lo més profund, tot i que el cinema llueixi tot el que és extern. Al teatre, això sí, hi ha el que jo en dic l'estratègia obliqua: pots atrapar el públic, per dalt i per baix, i no amb la imatge plana que ofereix la pantalla del cinema. Això fa que sigui més potent.

Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)