"Cada nit sento com si els gossos em perseguissin"



James Thiérrée (Lausana, 1974) és un dels creadors escènics més sorprenents del panorama europeu. Fa quatre anys, amb La Veillée des Abysses, ja va deixar tothom bocabadat en el seu pas pel Teatre Nacional. El geni li ve de família. És fill de Jean-Baptiste Thiérrée i Victoria Chaplin, nét de l'actor Charlie Chaplin i besnét del dramaturg nord-americà Eugene O'Neill. Va començar a actuar als quatre anys amb la companyia dels seus pares, Le Cirque Imaginaire, anomenada després Le Cirque Invisible. De dijous a diumenge torna al TNC per meravellar-nos amb Raoul, un xou on, sol, ens farà tremolar a base de circ, dansa, teatre i una capacitat d'emocionar innata. Parlem amb ell per telèfon abans d'aterrar a Barcelona.
Primer de tot, qui és Raoul, l'home que dóna títol al seu espectacle?
Per a mi, Raoul és cada individu que està davant meu en cada funció. És per això que vaig titular l'espectacle Raoul, perquè almenys a França és un nom vulgar, el de l'amic, el del germà, el d'algú que coneixes. No és un heroi, ni un àngel, ni un dimoni. Hi ha una mena de món mental alhora violent i immens a l'interior d'aquest nom.
Us dirigiu directament a la imaginació del públic?
Totalment. Intento construir espectacles que estiguin molt carregats de sentit, però amb un sentit obert. És com si utilitzés colors molt forts en què els trets no estan totalment definits, però amb traços molt marcats perquè hi hagi un impacte a la retina, a les orelles, a l'esperit de la gent. M'explico moltes coses a mi mateix, però no m'interessa precisar massa coses sobre el que faig en escena. Em bellugo per l'indret fràgil i emotiu de la narració, on intento situar l'espectacle.
Porta els espectadors pel territori del somni?
Dir que és un somni voldria dir que no m'importa cap on vaig ni oferir cap sentit, mentre que aquí hi ha una direcció, en el viatge de Raoul, que comença en el seu petit univers, ben protegit, tancat, en una torre petita. Hi ha un combat entre ell i ell mateix perquè els visitants que arriben de fora són ell mateix. Visitants que el volen salvar, que l'agredeixen i que el salven alhora.
Vostè ho fa tot a escena. Per què va decidir fer sol aquest espectacle?
No és un one-man-show en essència. No és un xou de James Thiérrée. Hi ha només una única persona en escena, però hi ha més gent amb mi, com els escenògrafs, i diverses criatures que m'acompanyen. És una cosa interessant això d'un home sol davant de 500, 600 o 1.000 persones. Més que un solo es tracta d'un acte teatral molt fort. Utilitzo totes les cordes possibles per evitar el parany del one-man-show, és a dir, la lassitud que podria sentir el públic d'estar davant d'un home sol. Faig servir tots els míssils i els cartutxos que pugui tenir a l'abast per impedir que la gent s'avorreixi.
Quins míssils són, aquests?
Totes les il·lusions possibles. Ara m'apropo a la dansa, ara al circ, ara al cinema... L'escenografia de Raoul es mou molt.
Raoul es troba en un vaixell?
Hi ha un vaixell naufragat. Les veles que envolten Raoul són per terra i la primera imatge recorda el naufragi d'un vaixell. Però anem més enllà. Juguem amb les metàfores. Això no és Walt Disney...
Què és la solitud, per a vostè?
És molt interessant, la solitud, en escena. Perquè tot el ritme, tota la feblesa i tota la força de l'espectacle estan dins el teu cos. Tens una responsabilitat immensa però alhora això és el més excitant. El teu ritme és el ritme de l'espectacle. No et pots amagar. I has de descansar durant l'hora i quaranta minuts de l'espectacle. I el públic descansa amb tu... Tota la representació descansa dins el teu pit, en alguna part del teu pit.
Durant l'espectacle, sol, ha de jugar amb les emocions del públic i amb les seves, oi?
I tant. I el més important és trobar els sincronismes entre les emocions de tots dos. Jo escolto molt el públic. Vinc del circ i per a mi és molt important que el públic estigui amb mi i que jo arribi a conversar amb ells. Cada nit és diferent... Aquest espectacle té un component visual molt important. Dic sovint que estimo Raoul per poder sortir de l'espectacle. Estranyament, estimo molt els tres escenaris on es desenvolupa el xou. Estic sol en escena, però aquest cantó de cinemascope d'un home damunt una superfície grandíssima que va fins al límit d'una cosa, d'un viatge molt mogut... m'emociona. Aquest viatge és una autèntica epopeia. Cada nit tinc la impressió que una gossada em persegueix en un malson. Cada nit me'n surto. Tothom sua molt i, al final, mirem si hi ha ferits.
És possible la poesia en el teatre?
La poesia defuig qui la vol caçar. És una criatura totalment independent i salvatge. Hi és si no vols convertir-la en un objecte de museu o en una teoria. Es presenta dins dels caps dels espectadors en el moment més inesperat. Es presenta en els meus sentiments. La poesia és una bèstia salvatge, no és controlable, fabricable... Jo mai no he intentat obtenir la poesia. Busco coses molt concretes, sentiments molt concrets i em dic que potser en algun lloc hi ha un convidat que arriba de cop i que es diu Poesia.
Vostè ha treballat amb Peter Greenaway, Robert Wilson, Carles Santos... Gent molt diferent, però dels més grans de la seva generació. Què n'ha après?
A estructurar la bogeria, potser. I que la bogeria és un mitjà per guanyar-se la vida, també. He vist com aquests homes, en qualsevol altra situació, serien considerats inútils, però en un escenari teatral es converteixen en genis. I vaig descobrir la grandesa d'un escenari teatral per a aquesta pobra gent com nosaltres, obsessiva, delirant...
Què me'n diu, de Carles Santos?
Parlant de poesia, podríem parlar de Carles Santos. Sembla agressiu, sexual, però presenta la poesia en un indret totalment imprevist. I es tracta d'un home que va estar al conservatori, que va aprendre a tocar el piano, però de cop el seu camí es torça, marxa cap al teatre, cap a la composició. I sempre des de la llibertat. I la llibertat és una cosa que costa molt d'aprendre.
Font: Andreu Gomilla (www.ara.cat)

No hay comentarios:

Publicar un comentario