Una lliçó d'història falsejada

La nostra classe és un text de Tadeusz Slobodzianek que ha aixecat una veritable controvèrsia a Polònia. El 2000 es va descobrir la mentida que amagava una placa commemorativa a la localitat polonesa de Jedwbane. S'hi deia que els nazis havien assassinat 1.600 jueus i els havien cremat en un graner. En realitat, els autors dels assassinats van ser els mateixos veïns catòlics, generalment amb una posició social inferior. Des del 2004, la placa indica que els jueus van morir en aquell graner però no diu res dels autors de l'acció, amb la plena connivència, això sí, de les tropes alemanyes que acabaven d'envair Polònia. La directora Carme Portaceli, sota l'empremta de Factoria Escènica Internacional (FEI), estrena aquest dolorós text avui al Lliure de Gràcia (s'hi podrà veure fins al 24 de juliol). L'obra també farà temporada al Lliure (del 9 al 18 de març) i està previst que es representi a l'abril en un festival polonès.

La nostra classe situa deu nois d'una escola: cinc són jueus i els altres cinc són catòlics. Tots deu es troben en un espai imaginari, morts, i intenten explicar-se les raons de les seves accions. Els deu alumnes han mort en èpoques molt diferents i narra uns seixanta anys d'història, gràcies al fet que alguns dels nois van escapar-se refugiant-se als Estats Units i altres jueus els van salvar per companys catòlics, cobrint-los amb una creu. David Bagés aclareix que la voluntat de l'obra no és gens maniquea, i en comptes de mostrar qui és el botxí i qui la víctima en aquest episodi es reflexiona sobre com una acció externa pot empènyer una comunitat a matar el seu veí. Com pot ser que l'odi i la venjança superin la convivència? Un cas real a Jedwbane, però que es pot identificar amb la Guerra dels Balcans, la de Rwanda o amb la mateixa Guerra Civil Espanyola. Una realitat que es repeteix en el temps sense que la humanitat aprengui a corregir-ho. Per Portaceli, és bona la cita de Thomas Bernhard que si tothom es grata la pell, a sota hi pot trobar un xenòfob amagat.

Sense acció, d'entrada

Per Joan Sellent, que ha estat l'encarregat de fer la traducció catalana del text, la dificultat de l'obra és que les rèpliques expliquen segons quines accions: convidava que no hi hagués cap moviment. Portaceli defensa que és una molt bona idea de l'autor perquè així se suggereixen les accions sense que s'hagi de competir amb les aclaparadores fotos històriques. Els deu alumnes (no es cansen de repetir que ells són una classe i que han de mantenir aquest sentiment de grup) no paren de moure's per l'ample i llarg de l'escenari. És una coreografia que dóna el contrapunt “al text poètic, tot i que parli d'un fet real”, matisa la directora. Aquesta coproducció del Grec tanca la relació que Portaceli ha mantingut amb Szwarcer. L'any passat van inaugurar-lo amb el muntatge clàssic Prometeu. Paco Azorín torna a fer l'espai escènic. Segons ell, aquesta obra de Portaceli és la millor dels últims deu anys. Tot un repte.

Font: Jordi Bordes (www.avui.cat)