Núria Espert, íntima, a Almagro


Núria Espert va rebre un afectuós aplaudiment dissabte a la nit al Teatre Municipal d'Almagro, probablement el reconeixement més efímer i alhora gratificant per a una actriu com ella, amb més de 50 anys de carrera. La violación de Lucrecia és una intensa narració d'un drama amb l'habitual complexitat de personatges shakespearians que es mouen entre l'emoció i la racionalitat. Aquest espectacle, que està programat per a l'octubre al Lliure de Gràcia, confirma el compromís més profund de Núria Espert amb els espectadors: reviure un cop i un altre instants de dolor, per aproximar raons i comportaments.

Aquesta edició ha estat la primera que Espert ha actuat a Almagro, un dels festivals internacionals de teatre clàssic més estimats per la professió. Les dimensions del municipi castellà, la història que guarden les pedres d'edificis construïts un daurat segle XVI i, sobretot, la implicació de tota la vila amb aquest esdeveniment anual són l'enveja de molts festivals. Les sales, sempre plenes fins a la bandera, siguin al tradicional Corral de las Comedias (1628), o bé en reconvertits espais com el Palacio Fúcares (un antic magatzem de mercuri i moltes altres utilitats mes tard). La direcció del festival ha ofert tres funcions de La violación de Lucrecia a l'actriu que va rebre a principis de mes el Premi Corral de las Comedias 2011. També el Museo Nacional de Teatro (al mateix Almagro) ha volgut remarcar el treball d'Espert confrontant-lo amb un altre actor barceloní, molt estimat per l'afició espanyola: Adolfo Marsillach. És l'exposició Nuria y Adolfo. I és que Espert i Marsillach van tenir una vida paral·lela en què van coincidir en comptades ocasions a escena. Tots dos van marxar a Madrid per fer forta la seva implicació amb el teatre (era la plaça on es podia viure amb garanties de la interpretació en ple franquisme). També tots dos van crear companyia pròpia. Això els va ajudar a triar el repertori d'espectacles. Van haver d'aparcar-la per compartir textos de Sartre en els 60. A l'església de San Agustín, el Museo Nacional recorda amb fragments de sengles autobiografies i amb imatges la primera trobada fortuïta entre Espert i Marsillach (fent ràdioteatre a meitats dels 50 a Barcelona) fins a la mítica ¿Quién teme a Virginia Woolf?d'Edward Albee, estrenada el 1999, que va ser una mena de comiat artístic de Marsillach. Espert continua activa en escena amb Robert Lepage (La Celestina, 2004), José Luis Gómez (Play Strindberg, 2007) i Lluís Pasqual (La casa de Bernarda Alba, 2009). Ara ha iniciat una trajectòria amb Miguel del Arco (revelació per La función por hacer, en els darrer Max) en què se cenyeix, excepte en un inclassificable pròleg, al vers de Shakespeare. Dolorós, sonor, colorista i amb la justa contenció d'emocions. Sola amb l'única ajuda d'una escenografia austera.

El casc antic d'Almagro respira teatre. Tot hi està abocat. A partir de les 9 del vespre, públic autòcton i també vingut d'altres latituds de la península (dissabte fins i tot va visitar-lo l'ambaixador xinès per veure una versió d'El Quijotea càrrec d'una companyia xinesa) surt de les gruixudes portes i es desempallega de les lones que les tapen. que garanteix que no entri cap bri de calor dins de les cases en les hores de major calitjaDivendres a la nit, una companyia portuguesa regnava al Corral de las Comedias més antic que es conserva a la península amb La tempestad. Tres joves actors per narrar amb multiplicació de personatges i una vis còmica notable. També aquelles hores, un grup argentí feia la seva mirada a La vida es sueño, de Calderón de la Barca: va ser el premi a la distinció com a millor espectacle de l'Almagro Off.

La ciutat, pulcrament ordenada, manté la imatge de reixes, patis interiors i el silenci medieval. Només a les balconades i en algunes faroles uns domassos recorden la celebració del festival. Cap cartell d'un espectacle concret que sobresurti per sobre de cap altre. Només en les zones de festa, alguns cartells de dj's i de còmics que transporten la veïna gràcia andalusa a les noves tecnologies del “Feishbú”. No calen rètols. Totes les platees s'omplen. I els aplaudiments són generosos. Tothom s'aixeca de les cadires en la tercera salutació. Hi ha un respecte absolut, tot i que no sempre sigui tant ben valorada la labor dels actors, que es comenta entre el veïnat de filera.També l'escenògraf Ramon B. Ivars va gaudir de l'atenció d'una vintena d'espectadors que va atendre quasi místicament a les explicacions de com creix una escenografia. Posant d'exemple la producció del ballet clàssic Nápoli d'August Bournonville al Teatred'Helsinki. Entre el públic, tant parelles de turistes com, sobretot, joves interessats en l'ofici. A les platees hi ha una inusual joventut per a programes clàssics. Llarga vida al teatre, llarga vida a Almagro. Llarga professió a Espert.


Font: Jordi Bordes (www.avui.com)

No hay comentarios:

Publicar un comentario