Joan Ollé es fa un fart de riure mentre espera Godot

Com a bon irlandès, Beckett escrivia amb sarcasme i bon humor, sempre després d'haver buidat algun whisky. Si més no, aquest és el diagnòstic que emet Joan Ollé. I no és que el director hagi perdut l'oremus, ni que es proposi atemptar contra la reputació que precedeix el més gran del teatre del segle XX. Senzillament ha decidit treure-li una mica de ferro i explorar-ne la vis còmica que tantes vegades se li ha negat. Divendres a la nit, Ollé i la seva troupe d'actors aparcaran al Mercat de les Flors amb un muntatge d' Esperant Godot menys torturat que de costum. "Jo crec que Beckett no té res a envejar als germans Marx -etziba Ollé, amb ganes de trencar més d'un tòpic-. De fet hi ha qui diu que Vladimir i Estragó són una variació de Laurel i Hardy".

Però tampoc hi haurà jocs de mans ni guerres de pastissos. Com tothom que s'atreveix a dur als escenaris un text de Beckett, Ollé i el seu càsting -Ivan Benet i Joan Anguera al capdavant- s'han trobat lligats de mans i peus a la voluntat de l'autor i han hagut de seguir fil per randa cada una de les indicacions que va deixar anotades. "Hem agafat el text com una orquestra simfònica s'enfrontaria a la Novena de Beethoven -explica el director-. Avui en dia representar un Shakespeare amb una columna de marbre sona estrany, però ningú gosaria treure l'arbre i els bombins d'un Godot ". Com diu Ollé, estem davant d'una pièce bien faite , calculada i equilibrada, que cal respectar.

"Beckett era molt puta"

Amb aires de Lennon, Joan Ollé recorda que la vida no és sinó el temps que invertim esperant que passi alguna cosa. Vladimir i Estragó són dos individus que esperen sense treva un tercer. Aquí és on es cola la metafísica que tant incomoda els teatròlegs des de fa sis dècades. Qui esperen? "Hi ha l'opció que Godot sigui el mateix Déu -diu Ollé-. Beckett ho va negar fins al final dels seus dies. Però resulta que el paio era molt puta, i es va dedicar a omplir l'obra de referències bíbliques per confondre'ns a tots".

És cert que Beckett va passejar-se per tots els cercles existencialistes de París, en aquell temps administrats pel binomi Sartre-Beauvoir, i d'aquí que sempre se l'hagi llegit amb una tràgica inquietud. Però Ollé s'ha estimat més mirar-se l'altra cara de la moneda, i interpretar el més famós dels seus títols com la història de dos amics que viuen entre naps i pastanagues. Potser escapçar tot el vessant nihilista de l'obra seria una mica exagerat. Tanmateix, com deia Alan Alda a Delictes i faltes , còmedia és igual a tragèdia més temps. Seixanta anys després de la première , potser ja toca començar a riure.

Font: Joan Lambies (www.ara.cat)