Avinyó s'aixeca en defensa de la cultura

Tot i que el festival d'Avinyó havia arrencat dimecres de forma oficiosa, l'estrena de dijous a la nit era l'oficial, d'una banda perquè inaugurava l'escenari emblemàtic de La Cour d'Honneur del Palau dels Papes i, de l'altra, perquè ho feia amb l'espectacle de l'artista associat d'aquesta edició, Boris Charmatz. La presència del ministre de Cultutra, Frédéric Mitterrand -que unes hores abans i per primera vegada en la història havia batejat l'inici del festival OFF-, certificava la importància i pompositat de la première .

Quan ja havien sonat les trompetes, que al festival d'Avinyó indiquen l'inici de la funció, i 2.000 persones havien ocupat la graderia, l'actor, autor i músic David Lescot va plantar-se davant la platea amb un micròfon i va llegir un manifest en defensa de la cultura. El text posava en guàrdia el sector enfront d'un "moviment liberal agressiu" que "ataca el servei públic de l'art i la cultura". Va desgranar les dificultats creixents dels artistes i la disminució dels pressupostos, i va exigir reformes estructurals per afavorir la descentralització, l'ensenyament i "la democratització cultural".

"Ho heu entès? Comptem amb tots!", va instigar taxatiu Lescot, abans de cridar tothom a unir-se a una manifestació el 14 de juliol, a Avinyó mateix. La Cour d'Honneur va aplaudir amb fúria l'embat gremial dels artistes, el públic es va començar a posar dret -una imatge realment impressionant, veure i sentir centenars de persones respondre a l'uníson- mirant en direcció al senyor Mitterrand i la seva cort, que van ser pràcticament els únics que van quedar-se asseguts, amb cares de circumstàncies, sense fer cap gest en senyal de missatge rebut. Dels aplaudiments es va passar perillosament als "buuuh" i a alguna escridassada, però la sang no va arribar al riu.

La indignació que tant propaga Stéphane Hessel -que, per cert, avui serà tot el dia a Avinyó amb una agenda atapeïda de debats i presentacions- s'ha encomanat als artistes. Avinyó és terra d'escudelles per a tot tipus de manifestants amb pancarta i, evidentment, els sindicats teatrals hi tenen un lloc. El 2003 el festival es va haver de suspendre per la vaga dels intermitentsde l'espectacle, com s'anomenen els professionals de les diferents branques artístiques, tot i que aquesta vegada el desafiament anava més aviat dirigit a influir en les presidencials del 2012. En tot cas, vista des de Catalunya, la situació de la criticada cultura francesa és gairebé envejable: Mitterrand ha situat el pressupost del ministeri de Cultura i Mitjans de Comunicació al 2,1% del total, mentre que la partida de cultura, als nostres pressupostos, és un trist 0,9%. I qui sap si ha tocat fons.

Regressió a la infantesa

Però a priori la nit de gala havia de tenir un altre protagonista: la peça del coreògraf Boris Charmatz, Énfant , un muntatge que volia transportar el públic a la seva infantesa. Charmatz va ser escollit com a artista associat d'aquesta edició precisament pel seu concepte modern de dansa, que només es pot aixoplugar sota l'epígraf de moviment i en cap cas sota res que s'assembli aballet .

L'espectacle arrenca amb un escenari en silenci on tres màquines mouen cossos com cadàvers: una els estira amb un cablejat i els penja de cap per avall, una altra els sacseja violentament i una cinta transportadora els fa rodolar. És un joc de manipulació que tot seguit passen a exercir nou ballarins sobre els cossos inerts d'una desena de nens. Juguen amb ells, els sacsegen, els donen voltes, els mouen com titelles a ritme de Billy Jean i els deixen escampats com en un camp de batalla. Llavors és l'hora dels petits: 26 nens i nenes s'uneixen al moviment dels grans, salten, corren i segueixen un músic amb un sac de gemecs que recorda el flautista de Hamelin.

Charmatz ha creat un gran pati d'escola, on tothom sembla lliure i feliç. El coreògraf ja havia explicat que l'objectiu era que els nens es divertissin perquè el públic s'identifiqués amb aquesta sensació. I la transposició funciona: es tracta de deixar anar la voluntat, de deixar-se portar per la dansa, com quan érem nens i tancàvem els ulls perquè els pares ens fessin giravoltar. Al final, quan els adults cauen, la canalla passa a fer amb els seus cossos el mateix que ells els havien fet. És una herència que també sembla un avís: alerta amb l'exemple que deixem als que vénen, que és la moneda amb què pagaran als seus adults. Dos manifestos en una sola nit.

Font: Laura Serra (www.ara.cat)