Rigola i el ramat de xais


A l'inèdit diccionari teatral català contemporani unaRigolada és una acció duta a l'extrem, sempre còmica i amb un grau d'acidesa interna. El vocable neix, evidentment, de les idees extravagants de l'Àlex Rigola, el que ha estat director del Lliure els últims 8 anys. Ahir (i només fins diumenge) va estrenar, amb el suport de les riallades del públic, un espectacle divertimento, The end, prou explícit. Una enigmàtica xifra (15,6%, la retallada que el govern vol aplicar al migrat pressupost de la conselleria de Cultura aquest 2011) rep els espectadors: el primer avís, per al conseller Ferran Mascarell, ahir present a platea.

Només han fet onze assajos d'aquesta peça que el mateix Rigola defineix com a divertimento, com a festival de final de curs. La sort és que els obrersde la fàbrica que imiten el seu director són actors i saben defensar un llibret ben prim que, per moments, s'enroca i s'entesta que un cactus pugui acabar interpretant el paper d'un roser. Rigola, que també debuta com a autor amb un text icònic de l'spaghetti western carregat de tòpics sobre el teatre i l'enveja que tenen respecte a la gent del cinema, s'obre en canal: reconeix sentir-se un privilegiat i no ser prou valent per criticar obertament les polítiques culturals que donin més oportunitats a directors i actors que insisteixen a triomfar en escena, en una carrera actoral discontínua, coberta amb pegats d'altres feines que permeti la subsistència familiar. I és que amb aquest divertimento el director vol fer un homenatge a la professió estressant de l'actor: la majoria dels projectes no s'allarguen més de 4 mesos. La recerca de feina és incessant. La vocació a les fustes és un sacrifici que s'allarga durant dècades. Al monòleg final, doncs, apunta amb el seu fusell Winchester de llarga distància però no arriba a disparar. Exposa i, un altre cop, s'aparta. L'egolatria, tan insistent a The end, fa que el mateix director aparegui interpretat per Marc Rodríguez (una mena deMinirigola de Polònia). Tots els que han compartit botifarrades amb Rigola el sabran identificar i fer-ne mofa. I l'obra? Ah, sí. Uns ingenus correus de narcos esperen un intercanvi. En aquesta estona, el líder explica la sevadissortada cita amb la xicota al teatre, la nit anterior. I també la pèrdua de 100 quilos de droga per culpa d'un ramat de xais. Surrealista, Buñuel pur. Els mateixos moltons dèbils que no es quadren a la implacable decisió dels polítics de torn, que sempre lloen el panorama de 10 anys després i mai no parlen des de l'avui.


Font: Jordi Bordes (www.avui.cat)

No hay comentarios:

Publicar un comentario