Autòmats i Brecht


Bertolt Brecht provoca una certa distància entre els espectadors perquè se'l coneix per un teatre molt doctrinari, que vol cantar les bondats d'una determinada ideologia i no dóna l'opció al públic a opinar. És unidireccional. El director Víctor Álvaro ha tret la pols d'un Brecht molt jove al Teatre Almería. Li ha posat una pàtina expressionista, amb uns personatges que es mouen com autòmats i que duen la cara emblanquinada i el seu discurs és tan caricaturesc que es fa entranyable. La companyia Gataro va estrenar, fa poc més d'un any, el Teatre Almería a Gràcia. Van transformar un antic bingo en un teatre (Brecht ho celebraria: el vici és vençut per la virtut). La seva programació vol atraure un públic ampli, sense manies. Tot i així es van atrevir amb un Brecht i se n'han sortit amb nota. La setmana passada van celebrar la funció número 100. I ja han decidit que la reposaran a partir de finals de març després d'un parèntesi. Un Brecht comercial? Cal refundar les etiquetes que qualifiquen les peces escèniques.

El casament dels petitburgesos revela les raons d'un casament. Es tracta d'una celebració de penal d'uns fills perdedors que han de suportar la gastronomia d'una mare insegura i les anècdotes sempre inadequades d'un panxut pare, fet a si mateix. L'únic èxit de la parella és la seva capacitat (teòrica) de construir el seu mobiliari. Si el resultat de la seva habilitat amb el bricolatge durés més d'una vetllada, els d'Ikea mai haurien construït l'imperi del moble! Efectivament, després d'una felicitació amable de tots els convidats, la concurrència s'adonarà que les portes de l'armari no s'obren, que les cadires es desencolen i fan caure els convidats més cridaners, i que al sofà li rebenten les molles. El llit queda fora de l'escena, tot i que la parella, que no vol desaprofitar la nit de noces, riu de la possible hecatombe.

Poc es podia imaginar Brecht que l'obra seria el seu presagi vital. Amb l'arribada del nacionalsocialisme de Hitler, els seus mobles es van anar fent malbé. Anés on anés, la cadira ballava. Va viure una època equivocada. Es va definir com a “mestre sense alumnes”. Gataro demostra que el mestre sí que té, com a mínim, espectadors, amb ànima, i entusiastes.


Font: Jordi Bordes (www.elpunt.cat)

No hay comentarios:

Publicar un comentario