Pluja de sang

Les dues dones estan cara a cara en un bosc. Ara és el torn del groc: un plànol zenital i obert mostra una catifa daurada de fulles caigudes, tardorenques, i uns arbres també daurats. Entremig, dues ombres, com si caminessin damunt l'aigua, llisquen entre els troncs fent volar els vestits vermells i els cabells a l'aire. El groc i el vermell dialoguen. Són dues dones que lluiten. L'una busca venjança, i està encegada per l'odi; l'altra, la que guanyarà, més gran i serena, esquiva les envestides fins que li assesta el cop mortal. Quan l'espasa travessa el cos de la més jove, l'escenari, com contagiat de la pluja de sang, es tenyeix tot ell de vermell.

És el primer que em va venir al cap davant de les gotes vermelles de porcellana que esquitxen l'escala del recuperat Teatre Lliure del carrer Montseny. De Borges vam aprendre que la inspiració mai no és unidireccional en la línia del temps. Que de vegades bat en nosaltres la pulsió d'una obra que mai no hem llegit, i fins i tot més: d'una pel·lícula que encara no s'ha rodat, que encara no existeix. Per això no cal que Frederic Amat, autor de les gotes vermelles, hagi vist Hero, del cineasta xinès Zhang Yimou, per haver-se deixat inspirar per ella a l'hora de crear la Pluja de sang del Lliure. Des de principis del segle XX sabem que l'art no s'acaba en el moment en què l'autor la deixa anar, sinó que després arriba l'espectador i la completa, li dóna sentits nous, nous camins per explorar. A mi m'ha recordat l'escena d'Hero, però no sóc tan pretensiosa com per pensar que Amat s'inspirava conscientment en ella quan va dissenyar l'escala. Del títol, Pluja de sang, l'artista ens convida a acceptar la literalitat. Més enllà algú n'ha dit “celebració dionisíaca”, com si les gotes, de color de vi negre, fossin les llàgrimes de Bacus. I és que l'art s'ha mogut sempre entre la temprança d'Apol·lo, la mesura, i el desordre orgiàstic de Dionís. El teatre, és clar, també.

L'escala serveix d'espai de transició entre la vida real i la vida a escena. Diu Amat que la Pluja de sang ens recorda que pujar-hi és accedir a un altre espai, “l'espai del somni”, diu, “de la representació, la celebració, la revelació”. I això ara és més necessari que mai. En moments de crisi, per exemple el segle del Barroc, el segle XVII, amb les pestes i les epidèmies i la mort sotjant a cada cantonada, els corrals de comèdia servien al poble per evadir-se. Les obres de teatre duraven tres i quatre hores, i en els entreactes s'hi colaven altres obres de teatre, balls i danses i espectacles diversos. El públic, sovint analfabet, interaccionava amb l'obra de teatre com si es tractés de la vida real, com si estigués a les seves mans canviar el destí tràgic del protagonista amb un bon consell revelat a temps. És el mateix que fan els nens en un espectacle de titelles. “No, no, gira't, que la bruixa ha marxat cap allà!”... Com si poguessin intercedir en l'argument d'una obra que algú ja ha deixat escrit. Aleshores no disposaven d'un espai de transició com laPluja de sang que els recordés que des d'aquell punt tot el que passés formava part d'una altra realitat a la qual només es pot demanar, com a molt, versemblança, però mai realitat.

Per això cal donar la benvinguda al Teatre Lliure i celebrar el seu retorn a Gràcia. Perquè en època de crisi cal que l'art fet amb cor i cap i fetge ens arrenqui de la vigília i ens arrossegui al somni, on tot encara està per fer,“e se non è vero è ben trovato”.

Font: Verónica Sánchez Oropella (www.elpunt.cat)