Elles són així
L'any 2000 la realitzadora holandesa Sonia Herman Dolz, nada a Madrid, filla de mare barcelonina i pare peruà, va estrenar el documental Yo soy así, en què s'explicava la vida de transformistes i transsexuals, artistes que actuaven cada nit a la Bodega Bohemia de Barcelona, els darrers dies de vida d'aquest emblemàtic establiment del Raval barceloní i, molt especialment, la darrera nit, les darreres actuacions. Aquell documental va cridar l'atenció de l'artista transsexual Vanessa Van Durme, que ahir va explicar que, inspirada en el film de Herman Dolz, va proposar al director i coreògraf Alain Platel (Les Ballets C. de la B.) i al director d'escena Frank Van Laecke, que fins llavors no es coneixien personalment, treballar plegats en una producció basada en el seu passat, en el teatre del transvestisme, en la que hi participarien amics de Van Durme, transvestits i transsexuals, tots homes, tot i que alguns ja s'han convertit en dones, amb edats compreses entre 55 i 65 anys. Alguns ja tenien experiència dalt d'un escenari, d'altres, no. La majoria ja havien abandonat el món de l'espectacle, havien tingut feines convencionals, com ara infermer, funcionari d'hisenda o d'educació, i ara estaven jubilats. Al grup s'hi va afegir un jove ballarí rus, Timur Magomedgadzhiev, i així va néixer Gardenia, que s'estrenarà avui (21h) a l'estat espanyol, al Teatre Municipal de Girona i que també es podrà veure al Teatre Lliure de Barcelona els dies 9 i 10 d'abril.
Vanessa Van Durme, que havia treballat anteriorment amb els dos directors, va explicar que el procés per posar en peu la producció ha durat uns 5 anys. L'artista afirma que l'espectacle, amb molt poc text, molt visual, format per una successió de diversos quadres especialment emotius, “aconsegueix sorprendre el públic, commoure'l, ja que destil·len esperança.” “En el món que creen no hi ha odi, no hi ha gelosia, no hi ha guerra –diu Van Durme–, és perfecte, l'han creat ells i se'n senten orgullosos i feliços, tot i que també hi ha un deix de tristor.” Respecte el fet que els intèrprets siguin transvestits, Van Durme assegura que “el públic oblida ben aviat aquest aspecte” per centrar-se en els personatges, “i arriben a estimar-se'ls”. Van Durme vol fugir dels estereotips:: “No m'agraden la majoria dels espectacles de transvestits i transsexuals, perquè són una paròdia de la dona i no tenen gens d'interès, no són artístics”, i atorga a Gardenia un caràcter simbòlic: “Quan els transsexuals es maquillen i es posen una perruca és com si es posessin una segona pell, surten a escena i imiten, ocupen el lloc que volen, com a Liza Minnelli o Norma Desmond.” De fet, el que demostren aquestes artistes, segons Van Durme, és “coratge”, i per això el públic les respecta, perquè “elles estan disposades a lluitar fins al final, perquè no es rendeixen mai, i el públic surt de l'espectacle pensant que la vida no és tant complicada.”
Un dels punts destacats de l'espectacle és la música, segons Van Durme, una “esplèndida banda sonora d'una hora i mitja”, composta de molts temes de diversos estils, de Dalida, Aznavour, Schubert, Mahler o Puccini, triats, mesclats i retocats per Steven Prengels.
No hay comentarios:
Publicar un comentario