El Cirque du Soleil portarà 'Varekai' a Barcelona


Ala carpa del Grand Chapiteau a Zuric s'hi arriba en aquells tramvies que travessen la ciutat teixint una teranyina de cables a les altures. A uns 10 minuts del centre, el Cirque du Soleil hi ha plantat el bosc màgic de Varekai, espectacle que tindrà el seu tancament d'or europeu a Barcelona, a partir del 5 de novembre, al costat de la Mar Bella. El títol -«en qualsevol lloc» en la llengua romaní dels gitanos- remet, segons el seu creador, Dominic Champagne, a l'esperit nòmada dels artistes circenses. I així, de ciutat en ciutat, passen la vida aquests virtuosos que sorprenen el món embolcallats en la preciosista estètica marca de la casa.

El bosc de Varekai, decorat amb joncs de metall de fins a 10 metres, està habitat per acròbates, equilibristes, còmics... Hi arriba, al principi de la funció, un noi alat -Ícar- i la fantasia i la destresa es desborden. Hi ha, entre altres números, jocs d'ícars, corretges aèries, triple trapezi, meteors d'aigua i espectaculars gronxadors russos que entusiasmen els 2.500 espectadors de cada funció.

Darrere l'escenari de Varekai es parla molt de rus (la meitat del mig centenar d'artistes procedeixen de països de l'extinta URSS) i espanyol. Per exemple el clan dels Santos: tres germans acròbates que viatgen amb el seu pare i també entrenador. «No és fàcil la convivència entre tantes cultures. Nosaltres som molt escandalosos i a alguns els molesten els crits», explica Javier, el gran i el culpable del seu impressionant número de jocs ícars. Tot va començar per la seva vagància infantil. «De nen era un gandul. Es passava el dia jaient. No li agradava fer res», recorda el pare. «Els bessons Ramón i Pedro van començar a jugar amb ell, que estava sempre assegut o ajagut, fent tombarelles amb les seves cames de catapulta». I d'aquells jocs de nens, al món. Fa vuit anys (des de l'estrena deVarekai) que són al Cirque du Soleil, una «corporation business amb moltes regles i exigències».

L'argentina Mercedes Hernández va arribar fa tot just 10 mesos, quan la van descobrir en un vídeo fent la pallassa. Ho fa exhibint quilos de gràcia i cel·lulitis. L'acompanya el clown australià Steven Bishop, que broda un número en què persegueix els focus al so de Ne me quitte pas. «Hi ha molt poques pallasses, no confien que la dona pugui fer riure», diu Hernández. Però sí en el cas d'ella, que va deixar el teatre a Buenos Aires per desfermar les rialles a la carpa amb «la simplicitat de les emocions». «La gent s'identifica amb la humanitat dels pallassos davant uns acròbates extraterrestres». A ells, per al seu relaxament, els està permès fallar. «Si ens equivoquem, encara resulta més còmic». Això sí, han de mostrar en tot moment la cara més alegre. «Era a la pista a Alemanya quan la seva selecció va apallissar l'Argentina al Mundial. M'anaven dient 3-0, 4-0, i jo, regalant el somriure als alemanys. ¡Va ser dur!».

Pel mexicà Octavio Alegría el més dur no és propulsar amb la boca pilotes de ping-pong fins a les altures, entre altres increïbles malabars. El pitjor és el tràfec d'avions. «Em fan pànic i pateixo molt eljet lag». Porta el circ a les venes: als 10 anys va abandonar el seu país amb la carpa de la seva família convertida en la seva nova pàtria. Fa vuit anys el van fitxar els canadencs i ara sospira per aterrar definitivament a casa seva, als Estats Units. «Tinc fills i preferiria ser sempre a casa».

És migdia i els tres nens xinesos que formen part del xou -porten a terme acrobàcies amb meteors- són a classe. Somriuen des de la barraca amb la pissarra i la profe. Tenen 11 anys però n'aparenten menys. Al cap de 18 mesos tornaran a casa, i els substituiran altres nanos, igualment hàbils. N'hi ha un munt esperant torn.

La russa Irina Naumenko és de goma. Pura flexibilitat i equilibri de cos i ment. Als increïbles doblecs corporals que exhibeix (fent contorsions en equilibris sobre bastons) contraposa la rigidesa disciplinària i unes responsabilitats assumides des de molt jove. «He après des dels 15 anys a cuidar de mi mateixa i disfruto coneixent el món». De petita grimpava pels arbres i als 27 triomfa al bosc deVarekai. Un bosc carregat de màgia i d'històries. Algunes de superació, com ara la de Dergin Tokmak, al qual una poliomielitis va paralitzar les cames. El seu somni era treballar en un circ i aquí el tenim, amb una vertiginosa coreografia sobre crosses. És el seu més difícil encara.

Font: Imma Fernández (www.elperiodico.cat)

No hay comentarios:

Publicar un comentario