El teatre de la memòria

La salut democràtica d'un país es xifra en la seva capacitat de conjurar els silencis dolosos que pesen sobre el seu passat, desemmascarar les rudes manipulacions de què ha estat objecte i escatir fins a les últimes conseqüències els fets criminals que han estigmatitzat pobles i ciutadans. Un exercici de memòria històrica que s'erigeix en la pedra de toc ineludible per comprovar la qualitat del sistema, operació que cal fer des de tots els fronts, tant jurídics, com polítics, informatius i artístics. En aquesta entelèquia immotivada que anomenen “nación española”, la salubritat democràtica està en una situació cadavèrica, arrapada als parracs ideològics de l'única dictadura europea que no s'ha assegut al banc dels acusats, protegida com està per les màximes instàncies judicials i per una deplorable intoxicació informativa esperonada per més d'un partit polític. Només ens queda l'art. I encara sotmès, en alguns indrets, a barroeres censures i assetjaments inqualificables.

Davant l'esponjosa sanitat democràtica alemanya que ha pouat en els episodis més tèrbols del seu passat per fer emergir la veritat, i ho ha fet amb tots els mitjans disponibles, aquí patim una escarida activitat d'indagació i enquesta pública, també en un àmbit creatiu d'impacte directe com és l'espectacle escènic. Tota creació artística té una inevitable incidència sobre un present llastat pels fets del passat. Portar-ho a teatre pot ajudar els espectadors a fer emergir aspectes soterrats que hauria de conjurar per encarar la realitat i reconèixer-ne les traces.

El teatre de la memòria, però, només ha estat percebut com una necessitat per una migrada representació de dramaturgs catalans d'avui. Alguna peça de Lluïsa Cunillé com El bordell, on furga sobre l'encara fosc 23-F; de Josep Pere Peyró com La vida lluny dels poetes, sobre nazis refugiats a la Mallorca de postguerra; de Manuel Veiga com 16.000 pessetes, que excava les fosses comunes del franquisme; d'Àngels Aymar com La rialla inacabada, on ausculta els exiliats a Mèxic, o Trueta, sobre aquest metge que tant va ajudar a apaivagar la carnisseria bèl·lica del segle XX; de Gerard Vàzquez, que retrata a Broc gros la bavosa Barcelona del Congrés Eucarístic o que a Uuuuh! explora l'actuació de Charlie Rivel al Tercer Reich; o d'Albert Mestres, que a 1714-Món de guerres mostra els horrors de qualsevol conflagració bèl·lica. Queda molt per fer, particularment al nostre país, immers en una escandalosa amnèsia que prova d'esborrar les traces d'aquell passat ignominiós que s'està podrint a dintre, ou de la serp que amenaça els fonaments de la democràcia. En aquest sentit cal celebrar Complicitats en Xarxa, un cicle estival que ha inaugurat enguany el Tantarantana on es dóna cabuda a espectacles de la xarxa de Sales Alternatives de l'Estat, i que ha començat, amb bon peu, amb dues peces que reivindiquen la urgència de rescatar la remembrança d'episodis tenebrosos que, per tal de superar-los, cal poder mirar-los de cara sense parpellejar. La setmana passada el Teatre del Mar mallorquí va donar a conèixer Daniil Kharms (1905-1942), una de les tantes víctimes de l'estalinisme, mort durant el setge nazi de Leningrad que amb tota cruesa ha retratat Andreï Makine (La vida d'un home desconegut, 2009). Els seus escrits no es van publicar fins dècades després, i la versió dramàtica de J. C. Benlliure tenia la virtut d'enfilar textos originals en una seqüència biogràfica de l'autor rescatat.

Aquesta setmana s'ha presentat la companyia aragonesa Tranvía Teatro amb Días sin nada de Rafael Campos, un treball d'indagació sobre el comportament humà en situacions límit com la guerra, amb una vaga aroma a la dels Balcans. Una entrevistadora prova d'arrencar la veritat d'una dona tancada per haver mort el marit en tornar del front i per haver traficat amb òrgans infantils. L'alternança de monòlegs i diàlegs no acaba de ser fluïda. El camí de la recerca és tortuós, però a poc a poc cedeixen les cuirasses, i afloren les raons del crim, les circumstàncies brutals que van portar-la a cometre les atrocitats de què se l'acusa. Cal parlar i aprendre de l'horror perquè no es repeteixi. Silenciar-ho, ignorar-ho és condemnar les víctimes dos cops. De la mateixa manera que la desmemòria històrica ha convertit la pell de brau en un camp minat.

Font: Francesc Massip (Quadern de teatre de Avui/El Punt)