La Sala Beckett promou la cinquena edició dels Obrador d'estiu. Es tracta d'uns cursos de dramatúrgia intensius que atrapen autors de pes com Rafael Spregelburd i Neil La Bute. Barcelona és un reclam, però sobretot la manera àgil d'entendre el pas de la formació a la creació i, fins i tot, la producció.

Neil La Bute o Rafel Spregelburd repeteixen a l'Obrador. Què els aporta perquè continuïn assistint-hi de mestres?
Ells aprecien la manera de fer les classes; és un aprenentatge mutu, més que unes sessions acadèmiques. Es fan intercanvis d'idees. També celebren que l'Obrador es fa sense presses i que permet fàcilment el traspàs de la formació a la creació i, fins i tot, a l'exhibició. Aquest és un tret que dóna especificitat a la Beckett.
Per exemple, La Bute estrena un text aquest Grec que va començar a escriure a l'Obrador de l'any passat.
Exacte. La Beckett també es caracteritza per ser una sala que no només estrena un text d'un autor. Com que el que ens interessa és el dramaturg, sovint es fan segones i terceres produccions d'altres textos seus.
No és molt de compromís? Hi ha autors que potser no funcionen per captar l'interès del públic.
No ens interessa que funcioni o no, sinó que els seus textos reflecteixin una manera personal d'escriure. Volem autors que s'entreguin, que defensin els seus textos.
L'Obrador d'estiu es va començar a fer a Argelaguer. Un curs d'estiu crida a un espai reservat. Per què vau baixar a Barcelona?
Argelaguer se'ns va fer petit, no hi cabia tothom. Continuar-hi se'ns feia complicat, perquè havíem de traslladar la gent en hotels de la comarca. A mesura que va anar creixent el vessant internacional, ens vam adonar que es feia estrany tenir-los apartats de Barcelona, mentre es feia el Grec. El lloc ideal, però, serà la nova seu de la Beckett. Mentre no estigui, serem itinerants; tampoc ens agrada establir-nos en un lloc fix.
L'Obrador es fa a l'Institut del Teatre. No és com jugar fora de casa, a la competència?
No. L'Institut del Teatre és l'espai on s'ensenya l'escriptura teatral de manera oficial. Per sort, la Beckett és el lloc on aquests alumnes, ja autors, continuen formant-se; fem una especialització. És veritat que l'Obrador fa alguns cursos d'iniciació, però està molt bé que hi col·laborem.»
Benet i Jornet de jove no s'atrevia a dir que volia ser autor de teatre perquè tenia por que el prenguessin per boig. Els temps han canviat.
Avui molta gent escriu teatre i s'escriu més bon teatre. Però això no vol dir que es visqui millor. El gran canvi és que els autors poden estrenar més fàcilment i fan millors textos. Però continua sent difícil viure únicament del teatre.
Sembla una paradoxa, si ara és més fàcil ser a les cartelleres.
Només en viuen dos o tres directors mediàtics i quatre actors. La resta prova de sobreviure amb complements que poden ser la tele i el cine.»
També intervé en el cicle del TNC per promoure autors emergents. Cal un T6, avui?
La fàbrica d'autoria no s'ha d'aturar mai. El T6 ha de seguir sempre, i caldrien tres sales Beckett de les que hi ha. Els autors es fan a mesura que estrenen les seves obres, que les confronten amb el públic. Cal que tinguin possibilitats de fer obres de petit format, però també de format mitjà.
Contra el progrés, d'Esteve Soler, ha passat prou desapercebut, i ara plouen produccions d'aquest text a mig món. Com s'explica això?
Li val la màxima que no és profeta a casa seva. La seva producció del T6 (Jo sóc un altre!) és de les que han tingut millors ocupacions, tot i que la crítica no ho aprovés. Potser és perquè ell fa un teatre més popular que intel·lectual. I hi ha països, com Alemanya, que no tenen la nostra tradició francòfona, que relaciona teatre amb intel·lectualitat.
A l'Obrador, un autor professional passa examen. És un exercici d'humilitat poc habitual...
És un altre bon símptoma de la darrera generació d'autors: han dessacralitzat l'acte d'escriptura. S'ha diluït la pàtina romàntica de l'autor com una mena d'ésser diví. L'autor ha baixat a terra, i això ha fet bé a autors i espectadors, que s'atreveixen a dir-li que no entenen el que diu.
Per què hi ha millors textos?
S'ha abandonat l'obsessió pel perfeccionament formal i, en canvi, les obres tenen més d'estómac. Tot i que siguin més imperfectes, són més expressives.
La Beckett està en un punt de transició. Hi ha un edifici al Poblenou que ha d'acollir la nova sala, però s'ha e reformar. La crisi ho podria aturar?
El que intento és que aquest 2010 s'encarregui el projecte executiu de reforma. Ja en parlarem, de quan començarem les obres. M'armaré de paciència, però no deixaré d'insistir en la conveniència d'aquesta obra.

Font: Jordi Bordes i Teresa Miró (foto) (www.elpunt.cat)

Els propòsits que es va marcar l'any passat la nova direcció del Centre d'Arts Escèniques de Reus (CAER), encapçalada per Cèsar Compte, queden palesos en la temporada 2010-2011: “Nous llenguatges, nous talents, nous públics”, segons Compte. El CAER arrencarà amb tres produccions de teatre familiar, de les companyies La Baldufa, Pa Sucat i Forani Teatre. Un altre puntal serà el circ i, per primer cop, es programa en una vela. Les dramatúrgies contemporànies les signen Joan Cavallé, Pepa Plana, Juan Mayorga i Michael Frayn.

La sisena temporada del CAER fa costat més que mai als creadors del territori i als actors i directors joves. Seran divuit produccions dividides en quatre grans blocs: el teatre familiar; les dramatúrgies contemporànies, que inclouen dos muntatges protagonitzats per clowns; els nous llenguatges escènics, i el circ, amb tres espectacles que s'inscriuen dins del Trapezi, la Fira del Circ de Catalunya.

En l'apartat de dramatúrgies contemporànies, el CAER proposa un Tortell Poltrona que es posa sota la direcció de Mario Gas en l'espectacle Grimègies. Un tàndem que sorprèn fins i tot al mateix pallasso: “Podem acabar molt bé o molt malament; Mario Gas s'atreveix a dirigir un pallasso i aquest és un gran repte”.

Les altres quatre dramatúrgies contemporànies que es posaran en escena tenen un clar segell del territori:Angelus Novus, de Juan Mayorga, una obra “que comença com un thriller i acaba com una tragèdia”, que dirigirà Miquel Àngel Fernàndez; Peus Descalços sota la lluna d'agost,de Joan Cavallé que va guanyar el premi Serra d'Or Crítica de Teatre 2010; Èxodde, dirigit per Adrian Schvarzstein i protagonitzat per Pepa Plana, i Copenhaguen, del britànic Michael Frayn, que es basa en el procés d'investigació que va precedir la construcció de la bomba atòmica.

Les altres produccions exploren els nous llenguatges escènics, com ara Claim your plac, una videoinstal·lació de gran format. A Badomies o moviments musicals de cinc faules de La Fontaine, Ester Nadal posa sobre l'escenari músics en moviment. No mataràs, de la companyia Criatures es representarà al carrer. Per donar importància als autors locals, el CAER produeix Que demà me'n recordi, un espectacle multidisciplinari sobre textos de vint autors, dirigits per Rosa Mateu.

El CAER consolida la seva aposta pel circ en totes les seves modalitats: circ de sala, circ de carrer i, per primer cop, circ en una vela. Johnny Torres estrenarà el muntatge Circ Teatre Modern dins d'una petita vela (l'emplaçament encara s'ha de confirmar). Aquest espectacle s'emmarca dins el Trapezi, la Fira del Circ de Catalunya, igual que els espectacles Edit, i Capas.

El director del Centre d'Arts Escèniques de Terrassa (CAET), Pep Pla, ha decidit especialitzar les seves produccions en la nova dramatúrgia. Ara, tot i el risc de fer uns espectacles que experimenten i poden allunyar-se del públic, han decidit mostrar ben clar el seu segell. El mateix Pla crearà i dirigirà un espectacle, Anthropos, que parteix de La disputa de Marivaux. Pla ha treballat el text com a actor i com a director. Ara vol fer una recerca cap endins per mostrar com la Il·lustració intenta despullar l'home “del seu bagatge cultural” en una recerca antropològica “que desembocarà en la mort i el fet d'estar vius”. També d'una forta dosi d'investigació és La idea d'Europa, escrit a partir de la novel·la del filòsof George Steiner, així com la comèdia negra sobre uns executius en hores baixes: La majoria dels suïcidis són en diumenge. A la incertesa institucional cal sumar-li dos nous valors: Pep Pla espera que en els pròxims mesos es nomeni Terrassa com a ciutat Amiga del Circ. En la seva programació fins al gener incorporen dues companyies de circ: Trio Zindare i Tub d'Assaig. El Teatre Principal és l'altra basa. S'espera que s'inauguri a l'abril. Aquest espai de gran format podria acollir muntatges del Centre Cultural i l'Alegria.

Font: Carina Filella (www.elpunt.cat)

Un CAER jove i de risc

by on 19:01
Els propòsits que es va marcar l'any passat la nova direcció del Centre d'Arts Escèniques de Reus (CAER), encapçalada per Cèsar Comp...

Per llei, el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (Conca) està obligat a elaborar un informe anual sobre l'estat de la cultura i de les arts a Catalunya. Ha complert. Ahir a les nou del matí el president de la institució, Francesc Guardans, va lliurar l'informe –que més que del 2009 és dels últims anys– al president del Parlament, Ernest Benach. No és un document per desar en una prestatgeria qualsevol. Es tracta del primer gran diagnòstic que Catalunya gosa fer de la seva cultura. Tot està, o hauria d'estar, comprès en les 207 pàgines que perfilen una radiografia que, segons diu Guardans, ajudarà “molta gent” a entendre què és el Conca.

L'estat de la cultura i de les arts a Catalunya no es pot mesurar, segons l'informe, amb un sol termòmetre. Hi ha tantes llums com ombres, i cada sector té les seves pròpies grandeses i misèries. De llum comuna n'hi ha una, i de radiant: Catalunya és una país que vessa creació i la força artística dels seus talents no havia estat mai tan exultant. L'informe del Conca en presumeix quan parla del cinema –“tots els indicadors indiquen que s'està vivint el millor moment en la història del cinema a Catalunya”–, el teatre –“mai no s'havia comptat amb tants autors, directors i companyies”– o la música –“viu un dels moments creatius més rics i diversos”–, per dir tres exemples molt clars.

Però el potencial artístic dels creadors catalans ha esclatat malgrat tot, és a dir, sense trobar cobertura en les erràtiques polítiques culturals que el país pateix des de fa dècades i que el Conca està decidit a redreçar. Deixats a la seva sort, molts sectors artístics són tossuts de mena i han fet prevaldre el seu talent; el cas de la dansa és el més evident.

“Som independents i hem elaborat un informe objectiu, ni improvisat ni fet a la lleugera. Diem les coses, les bones i les dolentes, tal com són”, emfatitzava ahir Guardans. Molesti a qui molesti, exclama el president del Conca, l'informe posa el crit al cel amb els greus desequilibris territorials que castiguen sense els mínims culturals tantes comarques del país, exceptuant l'ampli desplegament de biblioteques. I és que el problema ve de lluny i no hi ha forma de solucionar-lo. De la mateixa manera que l'informe estira les orelles als responsables de la projecció internacional de la cultura catalana, l'Institut Ramon Llull, no pas per dedicar tants “i eficients” esforços a l'impuls de la literatura sinó per no dedicar-ne pràcticament cap a les altres expressions artístiques. I el preu que es paga per aquesta discriminació és alt. En arts visuals, caríssim: “La presència internacional de l'art català és completament insignificant”. No cal retrocedir gaire enrere per sentir nostàlgia d'aquells temps gloriosos.

Ombres. La manca de plataformes de circulació i difusió de les arts visuals. El poc reconeixement artístic i social del circ. I una ombra del tot tenebrosa: el disseny, que tanta reputació ha aportat històricament a Catalunya, “està perdent el lideratge” en comparació amb altres zones del territori espanyol.

Llums. En el món acadèmic europeu i nord-americà comença a agradar de valent el teatre català. I una llum que fa bavejar: la literatura catalana ja és coneguda i reconeguda arreu, sens dubte per l'efecte Frankfurt.

L'informe del Conca, que s'ha anat teixint l'últim mig any amb la complicitat de tots els sectors –“nosaltres l'hem redactat, però fer-lo, l'han fet ells”, remarca Guardans– també examina l'estat de la cultura des d'una perspectiva general. A diferència de la resta de països del sud d'Europa, i no cal dir d'Espanya, Catalunya ha seguit l'estela dels països nòrdics i anglosaxons i ha apostat per la dimensió social de la cultura (les biblioteques) en detriment de la patrimonial (les pedres). I farà bé, entén el Conca, de no desviar-se d'aquest camí.

Hi ha una qüestió molt rellevant que queda coixa en aquest informe. La relació entre cultura i economia. O, cosa que és el mateix, les xifres que demostrarien fins a quin punt la cultura no és una despesa sinó una font d'ingressos. Les xifres no hi són perquè “falten dades fiables i actualitzades. És el llast més important per a poder configurar polítiques culturals ambicioses”.

Amb aquest informe, el Conca ha donat un cop sobre la taula per dir que ara sí que toca la cultura. I un cop fet el diagnòstic per saber quins són els dèficits més flagrants, ja es treballa per elaborar un pla estratègic amb les receptes. Estarà fet a finals d'any, però de moment, i per no fer l'espera tan llarga, el Conca ha assumit 25 compromisos per començar a treballar. D'entre aquests deures, justament hi ha el d'impulsar l'elaboració d'una base de dades com més completa i actualitzada millor de la dimensió econòmica de la cultura a Catalunya. Per poder parlar amb propietat de les coses.


Com es poden qualificar les aportacions en cultura de l'Estat a Catalunya? Francesc Guardans ho té clar: “És escandalós”. La comunitat de Madrid acapara entre el 30% i el 44% del pastís de les subvencions i les inversions. Catalunya, en el millor dels casos, es queda amb el 14%. Curiosament, el millor dels casos acostuma a coincidir en els anys anteriors a les eleccions generals. Però ni en el millor dels casos Catalunya supera mai els diners que s'aboquen a l'Institut Cervantes.

No hi ha cap dada que doni una altra perspectiva. Despesa per habitant? 7,61 euros, molt per sota de la mitjana espanyola, situada en 12,75 (a la Comunitat de Madrid puja fins als 28,81 euros).

I encara més: els prop de 13 milions d'euros que rep el Liceu queden lluny dels 19 que se'n van al Teatro Real. Però és que en el cas del MNAC, els 4 milions semblen una ridiculesa enfront dels que obté el Prado: 34.


Font: www.elpunt.cat

Els números del Conca

by on 18:57
Per llei, el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (Conca) està obligat a elaborar un informe anual sobre l'estat de la cultura i...


TEXT i DIRECCIÓ: ALFREDO SANZOL
TRADUCCIÓ: SERGI BELBEL
INTÈRPRETS: MAMEN DUCH, ÀGATA ROCA, MARTA PÉREZ, CARMEN PLA, ALBERT RIBALTA i JORDI RICO
PRODUCCIÓ: GREC 2010 FESTIVAL DE BARCELONA i T DE TEATRE
TEATRE POLIORAMA


Renovar-se o morir i dit i fet, les T de Teatre han decidit mostrar que l'humor pot renovar-se i no perdre res de la seva frescor i intel·ligència pel camí. Si fa dos anys va ser Javier Daulte el que va ajudar a la companyia en aquest canvi de rumb, ara és Alfredo Sanzol. Aquest pamplonès establert a Madrid, que coneixia la seva feina anterior, ha creat un univers de petites històries curtes. Sense enllaços, sense transicions, només el poder de la memòria, fan que cada espectador aconsegueix donar a tota la peça unitat.

Sanzol dedica l'obra a les seves àvies en un intent per 'contar' la història que mai li van explicar, aquella que només li explicaven a les plantes, presents escenogràficament parlant en forma de roser i una prunera. Històries amb forma de esquetxos, d'una època de postguerra on hi havia poc temps per l'humor, però que sempre, sempre hi ha una petita porta oberta per l'esperança. I aquest muntatge ho demostra.

L'humor de sempre de T de teatre, en alguns de les històries, en altres es nota la ploma masculina de Sanzol, però sempre sense caure en l'histrionisme que pobla darrerament aquest gènere. No calen contra repliques, perquè d'un sol cop, les paraules atrapen els subconscient del riure intel·ligent.

No només hi ha un home al darrera de l'espectacle, per primer cop en gairebé vint anys de trajectòria, T de Teatre incorpora dos actors masculins al repartiment d'un muntatge. Albert Ribalta, que ja les va acompanyar a Jet Lag i Jordi Rico interpreten a uns homes, que malgrat portar els pantalons de portes cap a fora, entre parents fan més de xitxarel·los, que del típic tòpic de mascle habitual de l'època.

Delicades és una obra de dones, que van ser silenciades, però que aquesta delicadesa només amagava una lluita constant contra el món que les va tocar viure. Totes quatre demostren la seva 'garra' damunt l'escenari, però Carme Pla i la seva esbroncada en una de les històries contra la debilitat del seu marit, Albert Ribalta, demostra que de Delicades res de res.

Alejandro Andújar signa una encertada escenografia i vestuari que recorda a les pel·lícules del Hollywood en blanc i negre. T de Teatre torna a fer diana amb Delicades un somni fet conte que tant de bo es fes realitat un cop finalitzat el Grec.

DELICADES

by on 12:33
TEXT i DIRECCIÓ: ALFREDO SANZOL TRADUCCIÓ: SERGI BELBEL INTÈRPRETS: MAMEN DUCH, ÀGATA ROCA, MARTA PÉREZ, CARMEN PLA, ALBERT RIBALTA...

són quatre històries d'enamorats que «visiten els llocs més foscos de l'amor», en paraules del director Joan Ollé. El punt de partida de l'encàrrec són els contes de Yukio Mishima, un personatge amb una forta personalitat que recolzava amb una fervent defensa dels valors tradicionals i, alhora, amb la necessitat de transformació de la societat que ell considerava decadent, prenent de referència l'Occident de Sade i Freud. Ollé, compta amb «l'equip mèdic habitual» (Montserrat Carulla, Joan Anguera, Victòria Pagès, Marta Marco, Enric Majó i Dafnis Balduz). Amb el suport al moviment d'Andrés Corchero, interpreten un text poètic amb un moviment proper a la dansa, que fidelitza la rigidesa actoral nipona amb unes trames vàlides a l'avui occidental.

L'ultranacionalista Mishima va voler traslladar el teatre ritual del segle XIV al seus dies. Ara, quatre dels nou quadres que va reescriure l'autor, es presenten, des de diumenge i fins l'11 de juliol a la nova sala d'assaig del Mercat de les Flors. El director del Grec, Ricardo Szwarcer, va fer aquesta proposta a Ollé, com un dels directors catalans especialitzats en fer adaptacions dramatúrgiques de textos poètics per complementar el panorama japonès d'aquesta edició. Ollé admet que no coneix en profunditat el teatre , per tant s'han disposat a fer una teatralitat «que no és realista, tot i que sí té una certa naturalitat» jugant entre l'espai físic i el metafísic. Pel que fa a la interpretació, han polit els seus moviments amb el suport de Corchero procurant «un cert capteniment ja que els japonesos tenen una educació corporal superior».

Joan Anguera i Enric Majó insisteixen que els contes són absolutament entenedors per al públic d'avui, tot i que es desconegui Mishima. Per Balduz, el mèrit de l'autor és que traspassa l'emoció als espectadors amb unes escenes extremes d'un fill que odia els pares o un fantasma que recrimina a un mortal no haver-se atrevit a estimar.

L'espai, amb capacitat per a 150 espectadors distribuïts en dues grades a l'entorn de l'escenari de 5 metres quadrats («un tatami», defineix Ollé), manté l'atmosfera de l'Espai Lliure, una sala on no s'ha representat al·legant que no estava disponible, tot i que la reposició d'American Buffalo hagi estat una decisió recent. Sembla que l'elecció d'aquest espai es deu més a la topada de les personalitats d'Ollé i Àlex Rigola (director del Lliure i antics companys) que a incompatibilitats de calendari.

Yukio Mishima va escriure als anys 50 aquests contes teatrals, inspirats en el teatre ritual , però donant-los una pàtina convencional. Per Ollé, el treball de Mishima és comparable al de Ferran Adrià, «de deconstrucció» escènica. Mishima va segrestar un comandant tot obligant als soldats de la caserna que fessin un cop d'estat que permetés a l'emperador del Japó recuperar les atribucions d'abans de la Guerra Mundial. Va ser una acció patètica que acabaria amb un suïcidi ritual, Mishima va protagonitzar unseppuku, un ritual de suïcidi abans de formular la cita: «Em sembla que no m'han entès.» En aquesta dramatúrgia rigorosa dels contes no es fa cap referència al personatge ni, per tant, tampoc s'intenta comprendre la seva complexitat.


Font: Jordi Bordes (www.elpunt.cat)

La dramaturga nord-americana Sarah Ruhl fa catarsi amb el mite d'Orfeu i Eurídice. L'autora, que es va quedar sense pare quan era petita, opta perquè Eurídice baixi mig enganyada al món dels morts per recuperar la convivència amb el seu pare.

Ruhl imagina que el viatge comença quan Eurídice rep una carta del seu marit difunt que la fa baixar fins a l'inframón, on s'apleguen els morts. Abandona Orfeu i, aquest, enamorat tant de la música com d'Eurídice, decideix endinsar-se en el perillós món de les tenebres per recuperar-la.

Eurydice, que es representarà de dijous a diumenge al Teatre Lliure dins del Festival Grec de Barcelona, és una altra proposta del director Bijan Sheibani, que ja va sorprendre amb The brother size fa un parell d'anys, també en el Grec. Un altre cop l'acció és central. El públic l'envolta pels quatre costats. En aquesta ocasió, l'actuació se serveix d'un element central elevat que facilita transicions. I és que, pel director, la versió de Ruhl s'acosta a «la poesia dramàtica». Efectivament, les transicions suposen una mena de somni que, per moments, recorda Alícia al país de les meravelles. L'obra es va estrenar al gener a Londres i, segons explica el director, molts cops els espectadors li comenten que al final tenen la sensació «de despertar d'un somni».

Precisament per aquesta semblança amb el somni, l'obra traspua aires onírics contínuament. Eurídice (Ony Uhiara) admet que el seu personatge té algun complex d'Electra perquè s'estima el pare i això li impedeix estimar sense reserves Orfeu. El que es podria contemplar com un triangle amorós, en realitat, diu Rhys Rusbatch (que fa un paper doble d'home dolent interessant i de Senyor de l'Inframón) que és una corda en què a les dues puntes hi ha el pare i Orfeu i, al centre, Eurídice dubtant sobre a qui estima més. La música, precisament, recorre als instruments de corda, quasi hipnòtics.


Font: www.elpunt.cat

Eurídice, òrfena

by on 14:16
La dramaturga nord-americana Sarah Ruhl fa catarsi amb el mite d'Orfeu i Eurídice. L'autora, que es va quedar sense pare quan era pe...

Ya se conoce la programación que tendrá el Centro Dramático Nacional en su temporada 2010/2011. La presentó ayer su director Gerardo Vera, quien ya ha empezado a aplicar los recortes que esta unidad de producción del Inaem (Instituto Nacional de las Artes Escénicas y de la Música) sufrirá de aquí al año 2013, que verá mermado su presupuesto de este año, de 7,1 millones de euros en un 36%, aunque de manera paulatina ya que cada año se recortará un 12%.

Cierto es que en el campo de las artes escénicas, y no sólo en España, esa crisis no sólo no está en los teatros, sino que hay una época boyante, en lo que se refiere a creación y apoyo de los espectadores.

Quizá por eso la programación presentada no trasluce ni el más mínimo deterioro o "rebaja de contenidos". Prueba es que se producirán un total de 560 representaciones de las que muchas de ellas estarán representadas por compañías extranjeras, como las que van a participar en el ciclo Una mirada al mundo, donde se encuentran apuestas gratamente sorprendentes que llegan de la mano de compañías fundamentales en el teatro contemporáneo europeo como el Teatro Nacional Yanka Kupala de Bielorrusia, la noruega Jo Atromgren Kompani, la berlinesa Schaubühne capitaneada por Thomas Ostermeier, la última creación de Guy Cassier o un nuevo montaje en España de Wadji Mouawad.

De la mano del director Andrés Lima estará Falstaff, sin Animalario, pero con Marc Rosich. Y como todos los años Gerardo Vera se ha reservado algo para él: dirigirá unWoyzeck, de Georg Büchner, en versión de Juan Mayorga y la lectura dramatizada de El cuerpo oculto de Alberto de Casso. Habrá otros montajes al frente de los cuales encontramos a creadores como Rafael Álvarez El Brujo, Alfredo Sanzol, Enric Benavent, Carlos Fernández de Castro, Carme Portaceli, Margarita Sánchez, Álex Rigola y José Manuel Mora. También se verán curiosas propuestas como la que ofrecen el dramaturgo José Ramón Fernández y el director Ernesto Caballero con La colmena científica o El café de Negrín, sobre una generación de científicos ligados a la Residencia de Estudiantes y la que abordará Rodrigo García y el músico Marino Formenti con el título provisional de Las siete últimas palabras de Cristo en la cruz.

Fuente: Rosana Torres (www.elpais.com)

En Via Toledo, la principal arteria comercial de la ciudad, el público se agolpa frente al escaparate de una tienda de moda. Eso ha sucedido varios días a varias horas. Se trata de la performance del coreógrafo y bailarín argentino Rodrigo pardo titulada Tango-Toilet, una apuesta de impacto que ya se vio en otro formato en la Bienal de Venecia de 2007 (donde recibió una especial atención de la crítica de arte). En el estrecho espacio de un baño con su mobiliario estándar (bañera, lavamanos, urinario, espejo) un hombre se acicala y ritualiza ese quehacer solitario hasta que llega la bailarina y escalando pared, ducha y bidé, se entrelazan en un frenético tango sexual y rítmico. Más original imposible, más riesgo tampoco.

El éxito de Tango-Toilet en el la programación del Festival de Nápoles superó lo esperado y desde luego, es mjucho más que lo que se obtuvo en Venecia en 2007. La obra dura 10 minutos, pero la gente no se quería marchar; como siempre, el público quería más y entendiendo enseguida de que se trataba de arte y no de una promoción con maniquíes vivos tras un cristal para venderte sostenes.

Rodrigo Pardo se acompaña de la bailarina Claudia Jakobsen y ha razonado así su propuesta: "Viniendo de un país con grandes dificultades económicas he comprendido que debo concebir la creación desde sus puntos límite. Hace años, en Buenos Aires, no encontraba un sitio donde exhibir mi baile. Una mañana, me desperté y viéndome en el espejito de mi minúsculo baño, todavía medio dormido, entreví a mis espaldas por el espejo que el cuarto de baño se me convertía en un espacio de danza, que el tango coloreaba de glamour mi gris cotidianeidad".

Es ese imaginario descabellado y surrealista lo que ha convertido Pardo en realidad teatral, ha subvertido con eficacia lo doméstico y privado, en público y espectacular. Concentrados, ajenos a lo que sucede tras esa "cuarta pared" de cristal, los dos bailarines se entrelazan, y evolucionan en vertical u oblicuamente, lo que permite un espacio que no supera los ocho metro cuadrados y que ejerce el rol figurado de cárcel, espejo y patria.

Siempre al hilo del tango, la otra pieza de gran formato que ha albergado el Teatro de Ópera San Carlo es Napoletango, creación del multifacético Giancarlo Sepe, además de la Cantanta a Maradora que ya había abierto emotivamente el festival.

Napoletango no es un musical al uso. De hecho sus protagonistas no se encierran en la casilla del bailarín-actor sino que van más allá. Exprimen el histrión, se desdoblan en unas frenéticas secuencias corales a veces de estética a la americana y otras más enraizadas en las formas del teatro-danza centroeuropeo. Por momentos estamos en un musical de Broadway pero a los pocos minutos viajamos a una estética cercana a Pina Bausch. Se trata de un eclecticismo que busca acercarse al espectador, de hecho se le hace participar en varios momentos y de diversas maneras (los bailarines sacan a bailar a los espectadores de la platea y se mezclan con ellos). El elenco va encarnando los retratos de personajes contrastantes, los miembros de esa familia (en palabras de Sepe "llevado el circo familiar al terreno de las ceremonias religiosas y las fiestas populares"), verdaderos cómicos de la legua, que ven en el tango y su práctica profesional una salida desesperada, una luz de supervivencia. El viaje incesante a lo desconocido, las frustraciones, lo sueños hechos pedazos y la posibilidad de exprimirse en una danza cuerpo a cuerpo dotan a esta obra de una fuerza comunicativa feroz; sí es seguramente el triunfo descarnado de lo vitalista sobre el academicismo, de los trazos gruesos naturalistas sobre el esteticismo de las apariencia y la corrección. Pero como siempre ocurre en estos grandes teatros convencionales, hubo aplausos furiosos y algunos abucheos desde los palcos altos (era de esperar), que veían cómo el sacro escenario del San Carlo era hollado por una horda de artistas de los géneros que el elitismo galopante que asola los entes líricos considera espurios. Ya es un logro de este festival que aspira a ponerse en la cabeza de sus congéneres europeos, que precisamente un ente lírico como el Teatro San Carlo entre a formar parte de un festival dinámico, moderno y lleno de riesgo en su programación. Napoletango tiene unos diseños funcionales y sin sorpresas de Carlo de Marino que van de la provocación al cabaré. Las luces de Umile Vanieri ase llevan parte del mérito con toda justicia y la música original de Davide Mastrogiovanni consigue encolarse con fluidez a las piezas tradicionales del género tanguista.

Fuente: Roger Salas (www.elpais.com)



TEXT: ÈSQUIL /HEINER MÜLLER
TRADUCCIÓ: FELIU FORMOSA
DRAMATÚRGIA: PABLO LEY i CARME PORTACELI
INTÈRPRETS: DAVID BAGES, LLUÏSA CASTELL, CARME ELIAS, GABRIELA FLORES, LLORENÇ GONZÁLEZ, PEPA LÓPEZ i ALBERT PÉREZ
MÚSICS: DANI NEL·LO, JORDI PRATS, ANTON JARL, MIQUEL ÀNGEL CORDERO
PRODUCCIÓ: GREC 2010 FESTIVAL DE BARCELONA, CENTRO DRAMÁTICO NACIONAL i FACTORIA ESCÈNICA, INTERNACIONAL
TEATRE GREC


El Festival Grec d'enguany va obrir per primer cop les portes a una dona. Després de gairebé trenta cinc edicions això es considera una fet extraordinari. No obstant això, el Festival continua amb la seva maledicció de l'espectacle d'obertura any rere any. Aquest Prometeu prometia trencar-la, però no ha estat possible. Les crítiques "oficials" han acabat amb l'esperança que els seus creadors havien dipositat en ell.

El problema de Prometeu no s'ha de buscar fora del muntatge, és intrínsec a ell mateix. Una primera part on transcorre el que seria la acció dramàtica narrada a l'obra d'Èsquil, els personatges es mostren dèbils davant dels deus que els atemoreixen constantment durant cadascuna de les seves accions. El repartiment, encapçalat per una Carme Elias menys brillant del que ens té acostumats, nerviós i fred no convenç en cap moment i deixa que el text es quedi nu davant d'unes interpretacions plenes d'inseguretat dels que no saben com sortir-se d'embolic on s'han ficat.

La segona part de l'obra, un afegit signat per Pablo Ley i Carme Portaceli ens presenta als protagonistes d'una comèdia musical, tan popular a les nostres petites pantalles, cantant Over the rainbow i fent-nos creure, sense aconseguir-lo, que malgrat que els deus dominen les nostres accions, som tan fantàsticament capaços de per una estona oblidar totes les nostres preocupacions i cantar que tot és meravellós. El cant general era més si calia modernitzar un text amb la suficient força perquè no facin falta afegits sense sentit d'última hora per arribar al timing adequat.

Després de La Nora... i L'Auca del senyor Esteve, dos dels darrers muntatges de Carme Portaceli tothom s'esperava més d'aquest Prometeu, en una nit de diumenge de mitjans juny on no només ens va deixar freds l'aire de muntanya que bufava. Esperem que no es compleixi allò de "Qui mal comença, mal acaba" i després d'una ensopegada inicial, el Festival es vagi reconduint per camins més reeixits.

PROMETEU

by on 17:58
TEXT: ÈSQUIL /HEINER MÜLLER TRADUCCIÓ: FELIU FORMOSA DRAMATÚRGIA: PABLO LEY i CARME PORTACELI INTÈRPRETS: DAVID BAGES, LLUÏSA CAST...