Mor el mestre Gonzalo Pérez de Oleguer

Porto pocs anys escrivint crítiques de teatre, només una temporada penjant-les en un bloc públic, però avui aquest bloc està de dol. Ha mort, el que per mi, en la meva modèstia opinió, era el millor crític de teatre de Barcelona, un gran mestre, Gonzalo Pérez de Oleguer.

Pérez de Oleguer va dedicar tota la seva vida al teatre, primer des d’una llibreria per on van passar els representants més importants de l’escena. Va provar la seva sort com a empresari a La noche de los asesinos, que va representar el debut professional de Mercedes Sampietro. També va fundar i dirigir la revista Yorick del grup ‘Bambalinas. Des de feina més de 20 anys ens delectava amb les seves crítiques teatral a El Periódico.

Bona part de les seves vivències sobre el món escènic i nombrosíssimes anècdotes es recullen al seu darrer llibre, Els anys difícils del teatre català, un assaig editat per Arola.

Pérez de Oleguer, de caràcter optimista sempre veia l’ampolla mig plena, accentuant les coses possitives que era segons deia ‘les que ens ajuden a seguir experimentant’.

El passat febrer, José Lluís Bozzo, al davant de Dagoll Dagom, va dir que Pérez de Oleguer ‘Mai li va agradar fer por amb les seves crítiques.”

La seva passió pel teatre li ha acompanyat fins als darrers dies de la seva vida que va escriure la seva darrera crítica. Amb el s’ha mort una època del teatre català.

Us deixo amb la seva darrera crítica, descansi en pau, mestre!:

"Sang al Camp Nou

Caldrà agrair-li a David Plana (Manlleu, 1959), autor del magnífic text Mala sang (Sala Beckett, 1997), que hagi escrit 'Dia de partit', un text original, tan enrevessat i exagerat com vulguin, però que parla de coses d'avui o aprofita coses d'avui per parlar de sentiments i frustracions dels ciutadans corrents. Tots necessitem buscar-li un sentit a la vida; ¿pot el futbol, la passió pel Barça, l'odi (?) al Reial Madrid, solucionar aquesta necessitat? La primera escena sembla que va per aquí. Després, en l'última, al Camp Nou després del partit del segle, veiem que pel camí s'han perdut massa coses. Tot s'ha fet confús, s'ha complicat sense necessitat, sobra sang i sobren càntics i cridòries.

S'anuncien musicals amb el futbol com a teló de fons. Esperem que siguin de millor factura. Que l'últim sentit de la vida no estigui ni en la família, ni en els fills, ni en els diners i sí en el Barça és un tema per a sociòlegs, però és un tema. Plana l'aborda dramàticament al Teatre Lliure a través de sis personatges, però des de la confusió. Crea un embolic mental que danya el text original i com a conseqüència perjudica l'espectador. Hi ha solucions encertades com dibuixar els dos personatges femenins mirant-s'ho tot a distància, entre divertides i preocupades. Les regles que marquen el mercat del món tenen la seva referència en el futbol, on, segons l'autor i el protagonista de l'obra (un magnífic Julio Manrique), hi ha la llotja, autèntic centre de poder. Accedir-hi és acostar-se a aquestes cotes. Pressió mediàtica, tàctiques de joc, manipulacions, tot és vàlid en un món en què manen els diners.

Ritme endimoniat
Tinc la impressió que Plana s'ha llegit una sèrie de llibres sobre el Barça, sense aconseguir després una bona solució a l'hora de traslladar la filosofia d'aquesta material a una peça teatral dramàtica. Títols com L'entorn. Joan Laporta en lluita pel poder (Cossetània Edicions) i L'estètica i les seves heretgies. Xavier Rubert de Ventós (Ed. Anagrama). L'endimoniat ritme que marca la bona direcció de Rafel Duran facilita que els diàlegs siguin com bales que a vegades arriben al seu destí i altres no. Insisteixo en la molt bona feina de Manrique, un expresidiari que ordeix una colossal trama per accedir a aquesta llotja, des d'on vol moure les tecles del món. Ambició, tota la que vulguin. Però un camí tortuós per arribar a un final excessivament confús.

'Dia de partit' se segueix amb interès i juntament amb la feina de Manrique i Maria Molins, compleixen Joan Carreras, Chantall Aimée i Fèlix Pons. I aplaudiments per a la feina de Duran. No estem davant d'una obra ben acabada, però sí davant d'un text valorable, valent, que obre una bretxa en una zona plena d'interès. El futbol, les desaforades passions que desperta, els comportaments dels que el practiquen i dels aficionats, les seves influències, són carn dramàtica. O còmica si ho prefereixen. Però material teatral, sens dubte."

Gonzalo Pérez de Olaguer
El Periódico 17/05/2008