EL SILENCI DEL MAR


FITXA ARTÍTICA
TEXT: VERCORS (JEAN BRULLER)
DIRECCIÓ: MIQUEL GORRIZ
INTÈRPRETS: Pere Arquillué, Xicu Masó, Míriam Alamany, Jaime Puerta.
PRODUCCIÓ: CAET, EL CANAL-CAES-G I CAER.
SALA MUNTANER

“Mai més aquesta llum il·luminarà Europa”

El silenci del mar és ben bé, o almenys és i no és, una senzilla, quasi esquemàtica, història d’amor impossible, feta de l’encontre dels monòlegs d’un oficial alemany amb el silenci tossut d’una noia francesa, dins el marc de la sala d’una casa pobletana modestament acollidora. Però al fons, i no solament al fons sinó projectant-se en cada detall, hi ha també la realitat feixuga d’un moment decisiu per a la història d’Europa. És una narració que –fidel en això a la més proclamada tradició francesa o extremant-ne fins i tot la lliçó- pren consistència i gruix d’allò que no hi és dit.
Una història de monòlegs, on els protagonistes no es parlen massa entre sí mateixos, directament sinó sembla que parlen a un buit, però escolten, igual que el públic, atònit per fins on pot arribar l’estupidesa humana a l’hora de defensar la pàtria. Ja ho diu el coronel, quan li expliquen la veritat, però la pàtria és ho primer, que no pot enfonsar ni les més fortes de les creences.
Amb un Pere Arquillué majestuós, com sempre imposa la seva presència damunt de l’escenari. Amb la seva veu greu i convincent intenta fer-nos creure les bondats que el Fuhrer estava implementant en França, que era conquerida per retornar-li la seva llibertat.
Mai havia vist una actriu que tingués només un “adéu” com únic diàleg... Míriam Alamany sap com portar el seu silenci fins a un límit i es limita a guardar un silenci profund fins al final mentre fa mitja.
L’escenari, escàs, un saló, dues butaques, un piano i una porta que deixa entreveure unes escales; la part que rodeja l’escenari està envoltada d’aigua per on caminen els personatges, el seu mar. Els canvis en les llums fan la resta perquè l’espectador es posi en situació.
Els silencis dels protagonistes és converteix, juntament amb els efectes sonors, amb el cinquè protagonista de l’obra. La tensió que crea aquest ambient és palpable des del primer minut fins a l’últim. Una clara reivindicació de la dignitat del silenci, que fa més mal que qualsevol paraula.
Un gran text que posa de manifest que la crueltat humana no coneix ni fronteres, ni sentiments, ni res. L’obra és un terrible malson com va ser bona part del segle vint per Europa.

“Que tingueu una bona nit!”

1 comentario:

  1. a mi em van fer patir tots... despres vaig pensar que potser sense els altres 2 actors hagues funcionat igualment, nomes amb l'arquillue fent un monoleg pero segur que no hagues retransmès el mateix.

    vagi be!

    ResponderEliminar